Una bonica mentida?

Hi ha qui assegura que el referèndum de l’1-O va ser una gran mentida. Hi ha qui escriu que la mentida va ser la més bonica. No crec que el Parlament, el Govern i mants alcaldes tramessin una mentida, ni gran ni petita. Si hagués estat així, voldria dir que la gran majoria dels ciutadans de Catalunya i Espanya som uns carallots. Parlo de la gran majoria, per aquells que varen fer el més important, votar i, també pels que varen fer tot el possible per evitar-ho. Més de les dues terceres parts del país engrossiríem el Rècord Guinness dels babaus. Si observem la seva desmesurada i antidemocràtica reacció, milions d’espanyols també es varen creure la “mentida”. Si va ser tan flagrant i premeditada, caldria enviar tots els governants d’Espanya i una bona part de les seves institucions al jutjat per haver malversat una estratosfèrica quantitat de milions per impedir el dret més bàsic de la democràcia. Si era una mentida i s’ha condemnat polítics catalans per malversar els diners de partides pressupostàries degudament aprovades pel Parlament, també s’haurien de jutjar i condemnar els polítics espanyols que varen malversar milions per fer tot el contrari, sense haver-se aprovat mai pel Congrés. La llista de malversació seria tan llarga com llarga és la llista d’institucions que varen i segueixen esmerçant esforços per debilitar i destruir un moviment democràtic ciutadà. Estic segur que la gran mentida, perversa i malvada, és la d’aquells que asseguren que els drets internacionals i els convenis firmats que els sustenten es compliran. És una veritat inqüestionable que tot l’aparell de l’Estat ha intentat destruir el procés. Encara ho està intentant en la superfície i a les clavegueres. S’ha arribat tan lluny que les persones i la seva honorabilitat han estat esclafades amb aberrants malifetes. Ningú amb un mínim de civilitat podia creure’s que en el segle XXI l’Estat espanyol es trauria la careta per mostrar les monstruositats que es coneixen i desgraciadament les que, intuint-se, es pateixen. No cal dir que la indiferència de les institucions europees ha estat tant determinant com decebedora. Ara per a la tossuda democràcia resulta que els perseguits i maltractats són imprescindibles per a la governabilitat d’Espanya.