Tot segueix igual (IV)

Ara el nostre president legítim i a l’exili té la clau de volta del govern progressista de l’Estat. Progressista és un dir de majúscula imaginació i virtualitat. Sembla un fet que aquells que el volien vençut, humiliat i empresonat ara el volen per a les noces de conveniència. Mira per on, allò que la Sra. Batet prohibia amb entusiasme ara és una necessitat de concòrdia i pacificació. Potser fins i tot això passarà al Parlament Europeu, on tot semblava impossible. La llista llarga del mira per on i del si no fos mostra la cançó legítima de l’enfadós d’un poble espoliat, maltractat i en espera d’enderroc. La conclusió és que la llei és un fastigós xiclet que s’estira i escurça a conveniència, en les mans dels substituts dels colpistes del passat. Ja no necessiten ni tan sols els militars, que, tot i així i per si de cas, estan a l’espera. Ara diuen que es negocia. Tothom sap que jugar a les cartes amb tafurs que tenen l’àrbitre comprat és partida perduda. Sempre canvien oros per bastos. Fins i tot hi ha qui juga a perdre, perquè guanyar és enfrontar-se amb els gossos de la ira. Prefereixen ser l’ase dels cops en l’extorsió i l’estafa de cada dia. Per altra part, en un país on el coix balla i el cec les veu venir, no hi ha èxit major en la vida d’un espanyol que enredar els catalans, incomplint tracte i paraula. El president Sánchez, segons les televisions del règim, és el que més bé ensarrona. Per a mi, i per al PNB, Coalició Canària, Podem.. i molts del seu propi partit, és el rei de l’encantament. Per aquesta paraula els castellans en tenen majestuosa expressió en l’art del “birlibirloque”, que no és altra cosa que estafar. Si no, preguntin als d’ERC per la famosa taula de negociació. El ridícul els ha costat vots i confiances. Els catalans necessitem temps i avantatge competitiu en la negociació. No tenim res a perdre amb unes noves eleccions com va passar en l’anterior legislatura en favor de Podem. Si Junts guanyés part dels vots abstencionistes i dels orfes d’ERC, el resultat afebliria el PSOE, en favor no del PP i Vox, sinó de la posició negociadora catalana. El pitjor que ens podria passar és veure la verdadera cara del diable, però això als catalans no ens vindria de nou. Des de segles el tenim a casa