Sense crèdit (2)

Haig de mostrar la frustrant convicció que no hi ha res a fer, ja que contra la força major ja no resta sinó córrer. Algú em corregirà i en dirà escapar. La pregunta adient serà: cap a quin resguard? I és aquí quan la realitat s’imposa. No hi ha resguard possible. Només resta donar la cara enfrontant-se al monstre, no tan sols arreu, al costat i davant, sinó dintre de casa. Sòcrates deia que el bon ciutadà ha de respectar àdhuc les lleis dolentes per no estimular el mal ciutadà a violar les bones. Avui som espectadors privilegiats al constatar que el problema ja no és tan sols el laberint legal que ens tenalla, sinó que els àrbitres, amb tota impunitat, fan trampa. Poden retòrcer la llei, la raó i la justícia per mantenir una anomalia democràtica en contra, per exemple, del legítim president de Catalunya. Desposseït a la força i per decret, del que els ciutadans amb el dret democràtic li vàrem atorgar, va ser difamat, perseguit, assetjat, empresonat i jutjat. Quan una justícia diferent l’exonerà, ja que és evident que s’ha pogut passejar lliurement per tot el món menys per casa nostra, les manipulacions prengueren rang d’ignomínia. Una elecció darrere l’altra, el president restava en l’exili forçat, a la inanició econòmica, a la marginació informativa i, el que és pitjor, a la malversació de la veritat. Ell i els seus fidels han patit la persecució dels colpistes de sempre i desgraciadament dels molts oportunistes que han perdut el nord de la democràcia. Abans-d’ahir era fugit, covard i colpista. Ahir sediciós, prevaricador i lladre. Avui traïdor a la pàtria i col·laboracionista rus. Les acusacions s’inventen a mesura que la llei i la democràcia l’exoneren. Els catalans bocabadats sabem per part d’un jutge que les “tropes russes” varen estar a punt de marcar el pas pel passeig de Gràcia i “les armes de destrucció massiva” eren emmagatzemades a les Drassanes de Barcelona. Em pregunto si el jutge i el sistema que el sustenta poden mantenir-se en la funció pública. Si el poder judicial és poder independent, per què els dos grans partits s’esbatussen durant 5 anys per acabar partint-se el pastís del desprestigi. El crèdit que els ciutadans els havíem concedit s’ha d’acabar. No fer-ho és pagar el preu de la usura.