És només una medalla?
No m’agrada deixar gran cosa al tinter. M’agradaria per contra repartir estimació, lloança i admirada complaença. Massa sovint, em veig obligat a denunciar el regne de la incompetència. Em frustra viure en una ciutat on sortir al carrer em transporta a un país que no reconec. Aquest és el meu país? Aquesta és la meva gent? Aquesta és la meva casa? No sé vostès, estimats lectors, però jo em sento estranger a casa meva. El que veig no m’agrada, perquè una ciutat és molt més que els serveis que no funcionen, els drets que no es respecten, les necessitats que no es cobreixen, la inseguretat que ens indigna, la brutícia que ens ofega, la deixadesa ofensiva.. La ciutat són tots aquells que se’n senten orgullosos. Estimats lectors, si volen, responguin a les preguntes: se senten orgullosos de la nostra ciutat? Senten admiració pel paer en cap? Convenciment en el futur? Seguretat en la convivència? Els agrada el que veuen? La llarga llista dels meus nos potser contrastarà amb els sís entusiastes d’aquells que viuen en la complaença de la mediocritat actual. Dos paers en cap varen transformar la nostra ciutat. L’Antoni Siurana primer i l’Àngel Ros després. Varen cometre errors, però també varen construir una Lleida de futur. Una Lleida que no té res a veure amb l’actual. La història no l’escriurà el ressentiment d’altres batalles, sinó la realitat d’una transformació que s’ha anat apagant, en el provincianisme d’aquells que viuen en la seva petita illa de present mesquí i partidista. El paer en cap, Fèlix Larrosa, proposa la medalla d’or de la ciutat per al paer en cap Àngel Ros. Ho fa en un moment de confrontació general on tothom ha de marcar el seu perfil polític. Sense consensuar. Sense pactar. Des de la minoria. Posa en la picota la figura d’un paer, que la història posarà al seu lloc d’honor per l’obra i l’acció de govern realitzada. Una obra magnífica i extraordinària. Serà controvertida, però serà inqüestionable en les sumes i les restes. És tan innocent el Sr. Larrosa de tirar la pedra i amagar la mà en una proposta condemnada al fracàs? Em fan fàstic aquells que des de casa actuen en contra del seu company Ernest i el president Pasqual Maragall. Cap diferència amb la maniobra barroera del paer en cap Fèlix Larrosa.
