Odi a Catalunya
En la diada i contra la frustració, milers de persones varen manifestar-se irreductiblement en favor d’un poble i una gent, que famèlica de llibertat vol sumar-se al conjunt de les nacions lliures i democràtiques. Mentre les televisions d’Espanya, ens vomiten la injusta incomprensió, respecte a qualsevol pacte que ens faci justícia, aquí, a casa nostra i, de forma pacífica i cívica, els repetim que encara que ens robin, ens maltractin, ens menystinguin.. i ens sotmetin per la força bruta, nosaltres els volem com iguals en una Europa dels pobles i les nacions. L’odi que destil·len les paraules de molts dirigents polítics en contra dels catalans, ens mostra la impotència d’aquells que se senten tan poca cosa, que no poden afrontar el que la democràcia imposa. Hom pot constatar que pel damunt d’ideologies, partits, intel·lecte, posició social.. els agermana la impotència de ser millors als catalans, que amb un cresol d’orígens, races, creences i nivells socials tan diferents demostrem cada dia que aportem a Espanya infinitament més del que rebem. I això és així en tots els àmbits, però on la ignomínia buida espais infinits és en el de la dignitat i el respecte. La metòdica i constant política d’erosió en contra de les empreses, les institucions, els polítics i les persones de Catalunya, parlin català o qualsevol altra llengua, obté els fruits d’una Espanya, que tot i el seu propi suïcidi, manté la hidalguía dels miserables. Uns miserables i unes misèries que comanda de forma menyspreable el rei emèrit, al crear una fundació per transmetre a les infantes els seus béns, lluny de la solidaritat i les obligacions tributàries de la blasonada Espanya. Han escoltat algun d’aquests que vomiten la seva interessada ignorància contra Catalunya denunciar que el País Basc porta més de 20 anys sense contribuir amb un sol euro a la caixa comuna dels espanyols? És més, poc costa descobrir en els comptes públics que aquest país tan simpàtic no tan sols no va contribuir sinó que en alguns exercicis fins i tot va rebre amb escreix. Com poden exigir solidaritat, a la classe mitjana catalana, aquells que el primer que han fet és suprimir impostos i compromisos als més rics, entre aquests els catalans botiflers domiciliats fiscalment fora casa?