La guerra

Llegint Gabriel García Márquez no ens costarà trobar la seva opinió sobre els gossos de la guerra, als quals considerava mandrosos sense principis, intrigants i ambiciosos, experts a confrontar els civils per triomfar en el desordre. Els honors i les medalles van paral·lels a la promoció i el poder, sabent que només en la guerra, la carrera és exitosa. Mèrits i morts sempre formen columnes paral·leles. Sempre ho és en el sofriment dels innocents, en la ruïna dels pobles, en la destrucció de la civilitat i les civilitzacions. Els militars són instruïts en l’obediència cega a les ordenances, l’esperit de clan per damunt de qualsevol altri i l’entrenament en totes les formes de matar, destruir, torturar i abusar, tant de l’enemic com, quan els convé, del carallot que els paga. Una ensenyança sectària, en l’ultranacionalisme patriòtic d’exaltació de la raça. José Rizal, escriptor, metge i autonomista tagal, abans de morir afusellat pels militars espanyols a Filipines, assegurava que anava on no hi ha esclaus, botxins, ni opressors i on la fe no mata. Quin consol més increïble de tots aquells que maten i moren en nom dels seus Déus, esperant un premi invisible. Un temps hi hagué en què Cervantes deia: “¿Cuán menos son los premiados por la guerra que los que han perecido en ella?” Hem mudat a un temps en què els venedors d’armes són els beneficiaris de la guerra, els polítics els seus miserables comissionistes, els militars els titelles necessaris i la població civil, les víctimes. Uns estan en la rereguarda, altres al peu del canó i la majoria en són la carn i la fam d’aquest. Els espanyols tenim una llarga experiència a patir la incapacitat d’arreglar els problemes dialogant. Aquesta primavera hi havia una exposició al Museu Nacional d’Art Occidental de Tòquio, Will truth be resurrected. En unes sales tènuement il·luminades, s’exposaven els gravats de Goya sobre els desastres de la Guerra. Veient les imatges, unes dones van començar a plorar. En el silenci de la sala, impressionat i colpit, escoltava els seus sanglots com a campanades d’una realitat de llavors i ara. Sembla que les imatges de segles passats tenen més impacte que les que en viu i en directe ens mostren els horrors de la guerra. Com en el títol d’una de les estampes: enterrar i callar.