Demagògia com a proposta
Per tots els mitjans, indistintament de l’entitat editorial, m’arriba un missatge inequívoc. M’asseguren sense discriminar gens ni mica, que els propietaris actuen amb perversitat i avarícia contra els llogaters. Fins i tot pel carrer, puc veure com unes persones enganxen cartells en aquest sentit. S’han creat amb tota legitimitat sindicats, associacions i entitats per a aquesta fi. Altres, amb tota impunitat, són clandestines màfies d’okupes i estafadors de tot tipus. El vandalisme en propietats de pagesos, habitatges, construccions i obra pública, han gaudit de tal impunitat, que em permet afirmar que vivim en el “País de Cantinpalos”. El lloguer, la propietat, la construcció, la urbanització.. s’han convertit erròniament en subjecte d’acció perversa en contra dels interessos generals i dels més necessitats. Malgrat tot, la construcció, ha estat i és motor econòmic pel país. Ho ha estat quan s’ha fet bé, i també, quan s’ha fet molt malament. Quan es fa malament, i desgraciadament és així, per la permissivitat i, pitjor encara, la col·laboració de les administracions multicolors, tenen un cost per la societat superior al benefici generat. S’obvia que la finca requalificada s’ha pagat a un preu que procura al camperol una vida no viscuda treballant de sol a sol. S’oblida, però, amb velocitat espatarrant, l’aportació i el benefici generat per l’arquitecte, enginyer, aparellador.. en la projecció d’obra privada i pública. S’obliden els beneficis pels centenars de treballadors que es troben implicats en les diverses fases de les obres i a nivells tan diversos, com necessaris per una societat que pretén sobreviure. No tinc espai per enumerar totes les professions implicades i aquestes, no acaben a cal notari, sinó al convertir l’habitatge en una llar. M’indigna l’oblit dels beneficis de les diverses administracions, en impostos, taxes, serveis i desgraciadament pernades, de tota mida i consideració obtingudes. A Barcelona, a l’Àrea metropolitana i a les grans ciutats d’aquest país, han governat, anys i panys, persones com la Sra. Colau, coronada reina dels okupes. Ara, sense tria ni concert, resulta que l’habitatge segueix essent una necessitat peremptòria, doncs la feina no s’ha fet, tot i obtenir el benefici dels inútils.
