Plorar la realitat

Al Palau del Liceu han programat, una vegada més, l’òpera Madama Butterfly. Milers de persones escolten embadalides una música genial. Les àries desperten els sentiments majors. A moments, el silenci de la sala és estremidor, perquè tan sols la música és senyora de la situació. Colpits, els espectadors es deixen gronxar per la tragèdia d’una pobra nena i s’escolten alguns sanglots. La crueltat de la trama m’obliga a pensar que això era en un temps, on la misèria econòmica, s’agermanava amb la misèria intel·lectual que tenallava la llibertat més elemental. Estava convençut que la civilització i els avenços socials superarien aquelles històries i les deixarien com un mal record, del mirall trencat del passat. Hauria de ser un impossible en els nostres dies. Tan sols una ficció per agradar i alliçonar. No sé quantes persones s’hauran preguntat què farien, si la malaurada papallona fos la filla, l’esposa, la mare, la germana, l’amiga o potser, la seva veïna. No cal imaginar. Només cal llegir les pàgines dels diaris. Mirar amb els ulls ben oberts els mitjans. Sentir els crits que s’esmunyen per la finestra. No cal, ni tan sols, allunyar-se del centre històric de les nostres civilitzades ciutats del segle XXI. Nenes venudes per necessitat. Per interès. Per força. Per religió.. Contractes matrimonials sense més consentiment del que la tradició procura. Subhastes d’infants com a carn d’abast, pels lucratius interessos o les vils necessitats, els tràfics indecents, les servituds inqualificables, els perversos horrors.. Pràctiques quirúrgiques que només serveixen per mutilar la llibertat i la vida. Maltractaments de prostitució a porta d’escala, a la llum del dia i en mig del carrer. Assassinats dels fills, com a salvatge venjança a una dona, a la qual no n’hi ha prou a colperjar-la i matar-la. Imatges de dones que contradiuen els avenços de la llibertat i les conquestes socials. Educació negada per condemnar la ignorància sotmesa i el forçat esclavatge. Indigna que passi tot això, i molt més. A mi m’indigna que deixem que passi. La incompetència, la incapacitat o la desídia, no les amaga la tolerància ni la falsa llibertat. L’emoció del Liceu guardem-la per plorar la realitat.