Persones educades
Quan em regalo una visita a Balaguer, sovint em trobo persones que, al saludar-me, em parlen del meu pare. M’expliquen moltes coses i sempre accentuen la seva bonhomia. Una gran persona, una bona persona fins i tot, per a alguns, massa. Que ho fos massa, a mi sempre m’omple de satisfacció i orgull. Aquesta setmana recordo una persona que, tot i no freqüentar-la molt, no puc traure’m del cap la seva mirada neta, simpàtica, riallera.. d’aquells que han viscut la vida a grans glopades, satisfets de deixar una empremta inesborrable darrere seu. Tot i el pes dels anys sempre transmetia felicitat. Una cosa em porta a una altra i recordo aquella dona sempre educada i elegant, que explicava les coses amb entusiasme positiu i amb la veu temperada. Només de mirar-la es feia estimar, ja que sempre transmetia la felicitat per damunt de qualsevol adversitat. O el fill que setmana darrere setmana dedicava les hores i les nits a tenir cura de la mare malalta. Agraït amb tots aquells que des de la seva professionalitat hospitalària, més enllà de la feina, li regalaven, com a un més incomptable, molta estimació. Fa molts anys, quan era diputat, vaig visitar la casa dels pares d’un amic que em mostrava orgullós el seu barri humil i obrer. Aquesta setmana que ens ha deixat, he pogut rememorar unes paraules de la seva mare. “Trabaja para la gente que trabaja.” Unes paraules amb redundància que semblen poca cosa i que, avui, tenen més sentit que mai. Són gent educada, molt educada, molt ben educada. Diuen que els infants són com esponges, i que ho aprenen tot molt ràpidament. Els anys com a home vell, dos vegades nen, em permeten veure la millor de les ensenyances. Només cal mirar les nissagues que aquestes persones deixen enrere, per adonar-se que la bona educació es transmet i la millor ensenyança és la de la família en l’escola de la vida. L’exemple fa miracles. Desgraciadament hi ha també l’excepció en aquells que, com el vi dolent, perden amb els anys empitjorant en la vida i l’exemple. Entre els depredadors he vist una dona, la més valenta entre els valents, convertida en la trista figura d’una mala fotocòpia dels seus acompanyants. Blanc i negre, amb molts grisos de la vida viscuda, que passa davant els ulls mostrant àngels i dimonis.
