La innocència perduda

No hi ha cap dubte que la democràcia és un sistema imperfecte de govern. Però una societat compromesa i participativa la converteix en la forma més perfecta a l’abast dels pobles lliures. Només cal comprovar la quantitat de dictadures que es disfressen de sistemes participatius per dissimular la seva macabra realitat. Davant dels nassos ens roben l’esperança més elemental. Abunden els casos en què el candidat del govern fa desaparèixer els seus contrincants polítics. Candidats opositors són empresonats, assassinats, perseguits... essent el pa i la sal en les notícies de cada dia. Aquesta llista de paradisos de la impunitat es fa cada dia més llarga. Hi ha qui disfressa el resultat electoral i tampoc hi ha cap pudor a tergiversar-lo quan aquest no és el que esperava el carallot de torn. Governs del poble perpetuen una nissaga familiar que empresona fins i tot els bisbes que els assenyalen i denuncien. No cal dir que hi ha qui no dissimula gens ni mica la seva naturalesa, ja que les eleccions lliures no existeixen ni en els més restringits òrgans de poder. L’anamnesi i el diagnòstic conseqüent de la salut democràtica mundial és cada dia més preocupant. Ja no és una epidèmia localitzada en certs continents, sinó una pandèmia generalitzada, on la força és l’únic element dissuasiu. En moltes democràcies que semblaven exemple i consol reparador, es constata que el resultat electoral depèn del pressupost que donants gens desinteressats fan possible, en favor del desequilibri general i el guany individual. Si amb publicitat enganyosa algú és capaç de malgastar el que no té, en comprar allò que no necessita, també comprarà gat per llebre en la representació política. Com a espectador d’un món en flames recordo la frase: “Són molts els ignorants, són infinits els necis, així doncs qui els tingui de la seva part serà amo i senyor del món sencer.” El problema és que pertany al Criticón de Baltasar Gracián segles enllà. Avui en dia, moltes d’aquestes dictadures amb disfressa o sense compten amb la força bruta per prendre’ns el que els convingui. No és nou, però alguns ens pensàvem que l’educació universal corregiria aquesta aberració. La dita catalana ens posa al nostre lloc: Un engany fan al prudent, però dos a l’innocent.