Net de Nadau

En miei dera net deth món, son comptades es alegries dera vida, d’aqueres alegries de vertat, qu’amplissen e artenhen era significança deth valor d’ua esperança e es talents de seguir drets e capinauts, a despièch de tot: de tot tipe de malur, susvengut o provocat, en forma d’injusta o auançada mòrt, en forma de guèrra e desterrament, en forma de malautia, d’incomprension e acornerament. Quina net mès bèra, quina net mès doça, que cante era cançon. Era societat globau (menaçada pera violéncia, era desigualtat, era agonia d’apilerar riqueses, era explotacion, eth terrorisme) ei hèta entà pògues cançons eroses, mès encara volem creir que non i a agut ua net mès bèra qu’era d’aué. Son longues es nets der iuèrn, qu’acabe de començar, e fòrça estimades es ores de lum e solei, coma en son de longues e agaçantes es tenèbres der anma e eth còr e atau de ludentes es bues deth retrobament o d’un simple gèst d’apropament e consideracion. En miei dera net pregona, solitària e heireda, laguens der infinit desèrt o dera val susvelhada per immensi malhs de montanha, ei possibla era calor d’un huec amic, que te sauve e refugie en sòn larèr petit e sòbri, ath costat d’ua fragilitat tan semblanta ara pròpria, perque ací non i a lòc n’entath luxe n’entara ostentacion, tan inutila coma efimèra. Sonque i cap ua soletat que se compartís, un gòi tan personau coma universau, ua volentat tan pròpria e intransferibla coma comuna e fraternau (“sonque a on i a vida, i a volentat”, afirmèc Nietzsche), quan er unic luxe ei eth de víuer damb plenor e perseverança, de cap tara maxima felicitat possibla.