Votar

Catalonha a entrat en estat d’excepcion e, damb era, er Estat ei en crisi. En aguesta tèrra ignòta, ena quau se sap coma s’i entre mès non coma se’n ges, es autoritats autonomiques an establit un “regim juridic excepcionau”, qu’ei ua declaracion d’independéncia de facto, pr’amor que ja non vòlen regir-se ne pera Constitucion ne per Estatut, e diden basar-se en dret internacionau (prèsta coma ei era sua comunautat entà reconéisher eth nau Estat, coma tot eth món sap), es drets umans (tan ben aplicadi ara minoria parlamentària ena fasa d’aprobacion des Les Fondacionaus) e eth dret ara autodeterminacion (revirat coma dret ara secession, coma se Catalonha non exercisque ja eth sòn autogovèrn). Entà remercar era excepcion, hèta dejà norma, era majoria independentista suspen era activitat parlamentària. Per contra, eth Govèrn centrau sage de hèr a valer era sua autoritat per miei d’ua desbocada Fiscalia Generau der Estat. Qui en da mès? En miei, mos trobam es ciutadans e, entre eri, es alcaldes, que tanben i queiguem en jòc: uns perque decidissen hèr costat ara Generalitat ena sua desobediéncia e d’auti, desobedients damb eth nau orde, perque decidim respectar eth marc peth quau tant Aran coma Catalonha desvolopen era sua autonomia (quin pecat!), damb eth convenciment qu’eth problèma de hons ei de natura politica. Mès, ei domatge que se questione era condicion democratica d’uns o d’uns auti, en foncion dera cession des locaus municipaus, entre d’autes rasons perque aguest referèndum a perdut tota garantia democratica e corresponerà as govèrns e as fòrces politiques d’arribar a un acòrd que, en efècte, permete votar damb totes es conseqüéncies e era serenitat qu’ara mos manquen.