Era Maladeta

Comencè a caminar tard, de cap as sèt e mieja deth maitin. Partia dera Artiga de Lin damb era idèa de hèr cap en pòrt dera Picada. Ara nautada des Clòts deth Lunfèrn (quin tan descriptiu nòm ath dauant d’aqueri horats que se hiquen enquiàs pregondors dera tèrra), s’apressaue un bon ramat de crabes e oelhes simpatiques, que baishauen deth pòrt ara recerca d’abundosi peisheus. As pògui dies, descurbí es origines des sues dòts: segontes un estudi universitari, es crabes non son bric pègues e s’estimen relacionar-se damb es persones eroses, que saben distingir. Ja en sagi d’èster, apruprètz erós, mès aqueth dia ère tot premanit entà arténher aquera plenitud der anma que non a de besonh arren mès entà èster gratificada. En arribar en pòrt, trapè as prumèri caminaries que pujauen de Luishon e parè, encamardat de veir era Maladeta, tan apròp e tan luenh ath viatge. Decidí baishar enquiara Besurta e gahar eth camin enquiara Renclusa, damb bèth excursioniste estraviat que preguntaue per itinerari entà pujar ath concorrut Aneto. Aqueth dia non n’ère tant, de visitat, causa que comentè damb suspresa damb un francés que trobè en Portilhon Superior, confunut pes nombroses hites que l’auien amiat entath glaciar dera Maladeta. Eth anaue tath Neto. Aquiu tanben m’avertic un veteran montanhaire: “Es tarde para subir a la Maladeta”, ath quau li responí: “Vengo de Aran”. Alavetz sentencièc: “Peor todavía”. M’informèc dera canau trencada pera rimàia e optè per dar eth torn pera cresta d’Abadías, a on reposè en tot estudiar era escalada d’accès entath tuc. L’auia a tocar, aimada Maladeta, cantada per Mossen Condò, tan presenta en paisatge aranés e en mèn paisatge interior, e damb serenor m’artenhec, soleti, era e jo, en comunion contemplativa e arregraïda ath bon Diu.