Dret de non decidir

“Aguest ei un Estat de dret omologable, e pòt èster sosmetut a totes es critiques a qué pòden èster sosmetudi estats deth nòste entorn”. Non son paraules de cap eminent constitucionalista, en tot comentar era senténcia deth Tribunau Suprèm contra es lidèrs independentistes empresoadi. Ei era responsa que balhe Xavier Melero, avogat der exconselhèr Forn, en ua entrevista. Era senténcia mos pòt semblar desproporcionada, injusta, mès non ei frut d’ua decision premetidada pes podèrs d’un Estat repressor, confabulat entad aguest fin. Era critica, reiterada soent entre es sectors sobeiranistes, contra aguesta supausada repression ei autant desproporcionada, e què peth sòn pròpri pes, en aguesta Espanha considerada, ath delà, coma ua des vint democràcies plees deth món, e tanben descentralizada e compòsta, regida peth principi d’autonomia des sues nacionalitats e regions. Mès, coma auem arribat ací? Eth fracàs dera politica, dera manca de dialòg, n’a, de segur, ua part deth tòrt. Tanben era manca d’empatia d’uns damb es auti, qu’era madeisha expresidenta Forcadell a reconeishut en ua auta entrevista. Mès tanpòc ajude era reiteracion enes errors e es equivòcs de considerar a Espanha, qu’acabe d’exumar ath dictador d’un mausolèu public, coma un estat fascista, per hèt de non reconéisher eth suposat dret d’autodeterminacion, coma se Catalonha siguesse ua nacion oprimida. Un dret aguest encara mès equivòc, pr’amor qu’ena practica ei un dret ara separacion, un saut ath uet, que tensione era societat, e reitèren es defensors enquia sajar de guanhar-la, coma ac hè ara era prumèra ministra d’Escòcia, que descarte era unilateralitat catalana. “Non pòs forçar ad arrés a escuélher entre es sues identitats”, afirme eth politològ Michael Ignatieff, pr’amor que tanben auem dret de non decidir, coma ben sabem es aranesi.