Kierkegaard

Eth temps quaremau convide ath recuelhiment, ara retirada sasoèra d’aguest món plen de tapatges que distorsionen era realitat: moments valurosi qu’ajuden a demorar, a reposar, en un madeish entà saber ce qué cau hèr, quina vertat, quina idèa, ei era que vau era pena de víuer e de morir. Interioritat incommensurabla, se non deven isolament e egolatria.

Aguest desir ei eth que posse a Kierkegaard a húger deth sòn matrimòni damb era sua estimada Regine. Era sua aspiracion ei mès nauta, intellectuau e espirituau, damb aqueri talents intensi d’escríuer era òbra dera existéncia.

Totun, eth ei “eth filosòf deth còr”, shivalièr dera fe, que narre tan ben era professora Clare Carlisle, en sòn libre sus era inquieta vida deth pensador danés. Era temptacion monastica ei fòrta, mès era vertadèra fe, mos ditz, “non ei simplament devocion per Diu, senon era fe en món coma un don de Diu”, pr’amor qu’eth destin der uman ei espirituau en abitar çò de divin ena finitud.

Mès açò ei hònt de desesperacion, signe inequivòc der òme, qu’ei, sustot, “esperit”, “sintèsi d’infinitud e finitud, de temporalitat e eternitat, de libertat e besonh”, coma proclame en Era malautia mortau. Contra era desesperacion dera existéncia, era “salut dera fe” ei segur antidòt.

Mès, era pregunta seguís dubèrta: coma èster uman en aguest món?, perque Kierkegaard non plantege un gran sistèma filosofic, coma eth de Hegel, senon que s’adrece, coma eth sòn cristianisme protestant, ara existéncia particulara der individu, plen de desesperacion e angoisha. Per açò, li cau ar òme “ua consciéncia etèrna”, un “vincle sagrat” damb era umanitat, sense es quaus, coma se darrèr de tot s’amaguèsse un “abisme sense hons”, tot serie desesperacion, e era existéncia, tanplan “ueda e desconsolada”.

.