Küng

A mòrt eth professor Hans Küng, un des teològs e intellectuaus mès subergessents dera nòsta epòca. Prenec part activa deth Concili Vatican II coma perit, damb er alavetz, tanben joen, teològ Joseph Ratzinger, dempús papa Benet XVI, damb qui arribèc a mantier ua trobada cordiau pendent eth sòn pontificat.

Küng s’atrevic a pensar per eth solet, coma mane eth principi illustrat, e per açò, a transcendit coma teològ eterodòx, coma caperan que viuec enes marges. Küng questionèc era infalhibilitat papau e Joan Pau II li retirèc era licéncia de teològ catolic.

Precursor d’ua etica mondiau e defensor deth dialòg interreligiós, eth sòn legat ei, mès enlà dera controvèrsia, essenciaument crestian, pr’amor que, coma escriu ena sua grana òbra, “èster crestian ei èster radicaument òme”, e açò implique “un òme nau”, qu’oriente era sua vida e eth sòn pensament de cap tà Diu, de forma integrau, dehòra des esclavituds deth món, “ara demora deth règne” divin. Açò me semble, en vertat, çò de mès revolucionari entara societat actuau.

En tot recrear era filosofia de Hegel, Küng reivindique eth cristianisme coma assompcion, conservacion e superacion dera antiga aliança per miei d’un Diu viu (non pas apatic, distant e impassible), “damb ròstre uman”, orientat, en correspondéncia damb er uman, “de cap tath món”, eth Diu dera istòria e era libertat, “Pair des perduts, Diu des moraument fracassats, Diu des sense Diu”. De Kant, assomís er imperatiu categoric entà ua autentica autonomia umana, que fonamente en Diu, pr’amor qu’era validesa absoluta des normes moraus non se pòt dedusir dera rason, sosmetuda tostemp a càlculs e interèssi.

Diu ei era base entà ua vida damb sentit morau, ven a díder aguest òme de fe, que ja repòse ena eternitat, pr’amor que ressuscitar ei “morir tar interior de Diu”..