DELIN E DE LAN
Era mar
Era mar ei ipnotica. Era sua immensitat conquerís era guardada contemplativa. Cada còp que la veigui aparéisher en orizon dera còsta mediterranèa torni a sénter era illusion, es nèrvis, deth mainatge que cada ostiu la redescurbie.
Dilhèu ei perque, coma òme de montanha, non en sò abituat, ara sua companhia, ath paisatge que conforme entre era tèrra sinuosa de plages e cales e era amplitud blua tacada de tant en tant per bèth batèu solitari. Sus eth mar er uman a recreat era vida per miei dera literatura, aumens d’ençà dera Odissèa. “Fòrça penes patic en nauta mar en sòn anim, en tot deféner era vida e era tornada des sòns companhs”, cante Omèr.
Ena epòca contemporanèa, er escrivan John Banville escriu Eth mar damb un lenguatge elegant e suenhat coma pògui. “Partiren, es dius, eth dia dera estonanta marèa”, comence era novèlla, que rebrembe es ostius dera infantesa deth protagonista damb era familha Grace, coma hantauma deth passat dauant der abisme existenciau d’un present mercat peth dolor dera pèrta dera sua hemna. Virgina Woolf compassèc damb eth ritme deth mar, tot transparent, era existéncia des veus protagonistes en Es ondades.
Aguest mar de hons articule era melodia efervescenta d’Eth rumor der onatge de Yukio Mishima mentre explique ua beròia istòria d’amor, ena plaja de Gori, a on “era colèra deth diu semblec solatjar-se mentre eth tarrabastalh des ondes remetie un shinhau”, aquiu a on “eth flux e reflux deth mar bronie damb fòrça contra es ròques”. Mès tanben era mar se mòstre sospitosament tranquilla. “Eth mar ère mès immobil que jamès, en repòs absolut, e damb era marèa nauta, daue era impression qu’arrebossaue coma se siguesse contengut en un bòl”, escriu Iris Murdoch en Eth mar, eth mar, era istòria d’ua confession, tanben d’ua evocacion, de qui escriu, en un cornèr dera còsta britanica, mès ludenta e polida, ditz, qu’era Mediterranèa, mentre “eth mar s’estien” ath sòn dauant.