Proust

Abantes d’acabar er an, recupèri era lectura d’un tastet dera òbra de Marcel Proust, damb motiu deth centenari dera sua mòrt, qu’ei a punt de finir, per tant. Pòc temps dempús deth sòn traspàs, eth poèta Paul Valéry escriuec qu’er interès dera òbra de Proust “demore en cadun des sòns fragments”, pr’amor que sauven ua vitalitat pròpria. Liegí per prumèr còp Era hugitiva, deu hèr dejà vint ans, e ara la reliegi, a tròci, e veigui dispariona.

Tanben me passe damb era que barre Ara recèrca deth temps perdut, ei a díder, Eth temps retrobat, dempús dera lectura des trobades secrètes e es desirs amagadi de Sodòma e Gomòrra. Quan acabam un an, un periòde, un cicle vitau, en solem hèr un balanç, qu’ei ua forma de rebrembar, de tornar a víuer, en tot recuperar aqueth temps que se mos a escapat, coma era sensacion que mos a deishat era pandèmia des darrèri ans, coma ans perdudi. Mès, sonque er art, de liéger e condar, mos pòt sauvar d’aguesta pèrta, mos ven a díder Proust.

Era hugitiva de hè vint ans, liejuda ara, me semble ua auta, coma li semble a Proust ua auta persona era duquessa de Guermantes, ara quau tanben “eth passat se li auie transformat plan en sòn cap”, en deishar d’èster ua hemna mès dera nauta societat e devier er objècte deth sòn amor. Era realitat deth temps passat ei tan perduda qu’auem de besonh recrear era vertat dera vida, que viuem entre tenèbres, per miei dera paraula, qu’ei çò que hè Proust, perque non n’i a pro en descríuer es causes, senon que cau comunicar-les per miei deth jo present damb eth deth passat, que les consèrve, e eth deth futur, que convide a tornar-les a gustar. Coma se pregunte ath finau dera òbra, ¿non ei era recreacion pera memòria des impressions, que dempús cau aclarir, apregondir, transformar pera intelligéncia, era esséncia madeisha dera òbra d’art?