Turquia

Turquia, caplòc Lisbòa tanben poderie èster eth títol d’aguesta columna. E ath costat de Turquia calerie híger Síria, que vien de patir uns des terratrèms mès devastadors des darrèri tempsi. Lisbòa en patic un de brutau en 1755, damb cent mil mòrts, apruprètz.

Aguest hèt intensifiquèc un des debats intellectuaus mès vius dera epòca ath torn dera justificacion deth mau en un món creat per Diu. Coma podie Diu perméter un mau atau sense contradíder era sua infinita bondat e perfeccion? Ans abantes, en 1710, un des mès grani pensadors dera istòria, Gottfried Wilhelm Leibniz, publicaue es sues pensades sus era Teodicèa, a on mos presente a un Diu que, en tot crear eth món, a seguit eth plan mès digne de meritar era sua preferéncia e, per açò, le considère ua sòrta d’optimizador globau dera economia der univèrs, que hè possible eth melhor des mons possibles. Eth filosòf dera armonia preestablida justifique atau eth mau en món, a on Diu, eth principi de totes es causes, ei aquera suprema sapiença que “non a podut mens d’escuélher çò de melhor”, pr’amor que se non i auesse aguest optimum, Diu non auèsse creat aguest món.

Totun, Leibniz distingís entre eth mau metafisic (intrinsèc ara nòsta imperfeccion e limit essenciaus), eth mau morau (coma eth crim e eth pecat) e eth mau naturau (eth des adversitats e catastròfes coma era que mos ocupe). Eth debat secodic eth pensament, de Kant a Nietzsche, e dauric era pòrta ath pensament critic. Atau, eth mau venguec era ròca der ateïsme, qu’aué serie dera incredença, en un món, eth nòste, mercat tanben per Olocaust, indiferent dejà ad aguesta question, perque a deishat de creir en Diu, aqueth que, en tot capvirar aqueth rasonament, poderie encara brotoar coma er Antimau, esperança de vius e mòrts, possibilitat bona dera vida, dauant de tant de malur.