Perspectiva

Dilhèu ei era frasa mès coneishuda d’Ortega, aquera que correspon ara sua sason perspectivista, aquera des Meditacions deth Quixòt, qu’afirme: “jo sò jo e era mia circonstància, e se non la sauvi ad a era non me sauvi jo”. Se tracte de cercar eth sens de çò que mos entore, pr’amor qu’eth destin concrèt der òme consistís en assomir era sua circonstància, en çò qu’a de limitacion, de peculiaritat, de contingéncia; aquiu tròbe eth sòn lòc ena immensa perspectiva deth món. Per açò, escriu que “cada vida ei un punt d’enguarda sus er univèrs”, o dit d’ua auta forma, “i a tantes realitats coma punts d’enguarda”, e aguest punt d’enguarda ei eth que “cree eth panorama”.

Hegel ère encara mès radicau en aguest sens, pr’amor qu’entad eth es individus desapareishen dauant dera marcha dera Istòria o dera substància universau, pr’amor que “non impedissen çò qu’a de succedir”. Influït per aguest pensament, mès conciliador, eth pensador Rüdiger Bubner ensenhe qu’es òmes hèn era sua istòria, mès non l’a possedissen completament jos eth sòn contròtle, pr’amor qu’era istòria ne ei un destin impersonau ne tampòc quauquarren que depengue sonque de nosati. Dilhèu ei question de perspectiva.

Mès tostemp podem adoptar eth sarcasme funèst de Thomas Bernhard, qu’ena òbra Eth malaguanhat, descriu ar òme d’esperit coma aqueth que “se consumís en ua òbra que, segontes pense, harà epòca e ara fin sonque harà eth ridicul, s’apère Schopenhauer o Nietzsche, ei indiferent, sigue Kleist o Voltaire, vedem a un èster uman commovedor, qu’abusèc deth sòn cap e, ara fin, se redusic ad a eth madeish ar absurd”. Devastat e despassat pera Istòria. S’aguest ei eth destin des grani personatges dera cultura, qué non serà de nosati per mor des circonstàncies que mos depare era marcha deth món?