Blanchot

Cada setmana, lèu cada dia, compde damb era sua polemica, sustot en món parallèl des hilats sociaus, a on acampen es pòurs, frustracions e tanben esperances de cadun. Pendent aguesti dies, a trascendit era controvèrsia respècte d’un pannèu d’un Crist sensuau coma imatge dera Setmana Santa sevilhana. Ne poderíem parlar fòrça, d’aguesta regression d’ua societat qu’a agut ena istòria der art tanti exemples dera representacion idealizada dera beresa de Crist, manifestacion vedible de çò d’invedible. Ara fin, aquera beresa vò reflectir era bondat e era vertat dera quau se neurís eth nòste òme divin. Ara que m’a queigut un aute libre enes mans sus eth pensador e literat Maurice Blanchot (Blanchot-Heidegger, editoriau Eug), non cau estonar-se qu’era critica sigue reveladora tanben d’ua impoténcia, possibilitat d’ua impossibilitat, preséncia d’ua abséncia, segontes er autor francés, pr’amor que, en un món sense fonament metafisic incondicionat, coma eth madeish cristianisme suggerís damb un diu vengut òme, er event artistic (literari, tà Blanchot) ei un objècte paradigmatic, pr’amor que s’aufrís coma donacion de fenomèn. Er art se convertís en experiéncia. Tà Blanchot, escríuer ei méter eth lenguatge jos era fascinacion, a on era causa se torne imatge, a on era imatge deven figura, e atau allusion, enquia perder-se era causa. Per açò, era paraula, er art, era literatura, ei abséncia der èster, çò que demore un còp l’a suprimit, un moviment qu’apunte a un mès enlà que se mos escape, coma quinsevolh Crist pintat que tant pòt sedusir coma estonar, pr’amor que hè brotoar eth sentiment deth Deus absconditus, ei a díder, dera preséncia totau dera existéncia, deth hons pregon e desconeishut des causes, que son en tant que imaginades, dissimulades e, per tant, ambigües, en ua proximitat e distància insauvables.