Pombo
Se i a un escrivan que meritaue eth Prèmi Cervantes qu’ère Álvaro Pombo. Un reconeishement qu’er interessat desiraue, mès que non demoraue dempús d’ua longa trajectòria tanplan constanta e subergessenta en encastre literari contemporanèu. Er univèrs pròpri de Pombo, neishut en Santander en 1939, ei neurit d’ua bona dòsi d’ironia, un castelhan d’adjectiu cercat e recercat e ua carga filosofica e teologica bric abituau en panorama culturau actuau, que da pregonitat as sues istòries intimes, amarades d’inquietuds e contradicciones, mentre diboishen era complèxa psicologia d’uns personatges autant de singulars. Le comencè a liéger en 2001 damb El cielo raso, ua istòria de luta pera justícia en scenari d’El Salvador, centre intellectuau e practic dera teologia dera liberacion, a on se crotzen istòries enclaustrades, d’amor e politica, de religion e omosexualitat, un hiu qu’estaque era sua òbra, dempús sustot en Contra natura, en tot hèr bon eth principi d’Ortega sus er òme non a natura, senon istòria, mentre qu’ath temps ei capable de compréner es hemnes d’ua vida, coma en Donde las mujeres o La aparición del eterno femenino o El metro de platino iridiado. Pombo ei aimant dera paradòxa, a on conviu era frivolitat damb era volentat de reflexion, e d’aquiu eth besonh dera novèlla, açò ei: d’esclarir narrativament eth món, coma vedem en La cuadratura del círculo. En sua darrèra, El exclaustrado, torne a combinar era passion vitau e irracionau damb eth dialòg filosofic e teologic, damb Sartre coma referent. Tanben i a un refús dera vida monastica en La cuadratura. Mès, se ben en En el cielo raso comence ua istòria dera gràcia, a trauèrs dera praubesa, en El exclaustrado, era gessuda deth monastèri ei ua naua retirada deth món, enquia qu’eth món tuste ara pòrta en forma deth nebot deth religiós secularizat, pr’amor qu’a perdut era gràcia, frut dera libertat qu’ei er arren, coma diderie Sartre.