Casa de birrets

El cas de monsenyor Salinas, destituït per haver mantingut una relació impròpia amb una casada, ha tornat a posar sobre la taula –o sobre el llit, per no dir sobre l’altar– el celibat forçós dels clergues, tan absurd com anacrònic. Ja sé que no hi té res a veure, però em va semblar irònic que a principis de maig, l’ajuntament de la Seu d’Urgell clausurés un prostíbul encobert en un pis del carrer dels Canonges. Amb una adreça de ressons tan clericals, en aquell establiment clandestí, més que no la denominació popular de casa de barrets, li hauria escaigut la de casa de birrets, pel bonet o capell usat tradicionalment pels eclesiàstics. No es pot negar que sona morbós, això d’anar a requerir els serveis d’una treballadora sexual, com se’n diu en aquests temps de tanta correcció política, a una via pública que remet els membres del capítol catedralici, en el sentit corporatiu i no pas anatòmic de la paraula membre. Una ubicació sens dubte més estimulant que no la d’aquell altre negoci del mateix ram que funcionava anys enrere a Vielha, domiciliat al carrer de la Palla (en aranès, carrèr dera Palha).

De la palla al gra, vull dir a l’essència de la delicada qüestió que abordava en un article recent. Sabem, o si més no intuïm, quin futur professional li espera al pobre prelat, després de la seva –presumpta– relliscada, per culpa de la debilitat de la carn. Li podem augurar una carrera breu a la jerarquia episcopal. No crec que arribi mai a cardenal. Ignorem, però també és fàcil d’imaginar, el paper que li reserva el destí a la seva amiga íntima, que probablement ni tan sols tindrà el consol de veure’s convertida en una criatura literària com Ana Ozores, la protagonista de La Regenta, de Clarín, canviada l’adscripció a la classe alta d’Oviedo, “la heroica ciudad que duerme la siesta”, rebatejada Vetusta a la novel·la, pel de la crosta mallorquina. A l’amant del Magistral, don Fermín de Pas, un capellà de bona planta que tenia subjugat el titular de la diòcesi asturiana, amb el temps li han erigit una estàtua de bronze a la plaça Alfonso el Casto, davant de la catedral, a ella, que va acabar als ulls de tothom no pas precisament com un model de castedat. Per cert, no sé si encara és arquebisbe d’Oviedo, aquell Jesús Sanz Montes, que fa uns mesos declarava que els partidaris de la independència de Catalunya s’haurien de confessar.