Els matins amb Isabelle

Té alguna cosa estranya, per desacostumada, l’acció d’entrar al cinema a les dotze del matí d’un diumenge, en comptes d’anar a córrer al riu o a fer el vermut o a missa major. Et submergeixes en la foscúria a plena llum del migdia i quan tornes a emergir al carrer, enlluernat per les imatges de la pantalla, tens encara mitja jornada festiva per davant. A banda, les entrades a les sessions matinals del Funatic costen menys de la meitat que les vespertines, tres euros per butaca. Ho he estat comprovant dos caps de setmana seguits, a falta de plans més engrescadors –ni corro, ni bec, ni sóc creient: un home ensopit–, retrobant una sensació que no experimentava des dels temps remots d’estudiant a Barcelona, quan algun cop m’havia refugiat en una sala de projeccions abans de dinar.

Casualment, les dues darreres cintes que he vist en horari matutí són franceses i protagonitzades per la mateixa actriu: Isabelle Huppert. A L’Avenir, traduïda com El Porvenir, hi fa de professora de filosofia aclaparada per les incidències pròpies de l’edat madura –maternals, filials, conjugals, professionals–, una dona desbordada per les circumstàncies i amenaçada per la soledat, que afirma defugir els radicalismes ideològics o polítics perquè els va practicar ja quan tocava i ara li ha arribat la fase de l’escepticisme, com sol succeir en les biografies normals. A la inquietant Elle, que no ha sigut presentada aquí com Ella, sinó mantenint el títol original (per què en un cas sí i en l’altre no?), del director Paul Verhoeven, la Huppert se’ns mostra com una executiva sense sentiments, perversa tirant a psicòpata, un paper pertorbador que contrasta amb el primer que li vaig veure interpretar, de noia tota dolça que vivia una història romàntica a les platges normandes de Cabourg –el Balbec de la Recherche de Proust, que hi passava els estius–, en un film de 1977 titulat La Dentellière, que em va agradar tant que vaig apressar-me a llegir la novel·la de Pascal Lainé en què s’inspirava, editada en castellà com La encajera, però que, al contrari de la regla general, em va semblar inferior a la seva adaptació cinematogràfica, igual que pel meu gust ocorre també amb Mort a Venècia, de Thomas Mann o El doctor Zhivago, de Boris Pasternak (no perquè els llibres siguin dolents, sinó perquè les pel·lícules de Visconti i David Lean són extraordinàries).