El jorn dels deplorables

Que poques paraules tinc, i les que us dic són tan gastades...” Quanta ràbia i quanta misèria, que poca força i esperança, com cantava Llach a El jorn dels miserables, però ara en un sentit contrari al de la cançó enregistrada el 1974. Diuen que el poble no s’erra mai, quan vota. També que haver de rectificar perquè t’has equivocat és de savis o que el client sempre té raó. Discrepo. Pensem en Hitler, escollit pels electors. O en Putin, Berlusconi, Erdogan o els actuals presidents de Polònia i Hongria, per no parlar de més a prop. Ja veurem què passa a França amb madame Le Pen. ¿Segur que no s’erra mai la voluntat popular expressada a les urnes? Una cosa és acatar-la, una altra és trobar-la encertada. La gent no és infal·lible i comet espifiades rotundes, en ocasions irreparables. Atorga poder a individus incapaços o corruptes o despòtics o que es revelen perjudicials per al seu país, de la mateixa manera que proporciona audiències milionàries a programes de televisió vomitius o encimbella al capdamunt de les llistes de best-sellers uns títols que a qualsevol lector una mica exigent li cauen de les mans.

Resulta que, sense tenir-ne art, ni part ni culpa, ens veiem de sobte amb l’ai al cor per causa d’un personatge imprevisible, poca-solta i bocamoll com Trump. Tenia raó Hillary, per més que la correcció política potser aconsellava callar-s’ho per no donar més carnassa a la bèstia, que la meitat dels seguidors del magnat (feia anys que no llegia tan sovint aquesta paraula) són persones deplorables. Però està vist que avui dia, i no només als EUA, els deplorables imposen la seva estultícia i el seu ressentiment. El populisme i altres plagues d’aquest principi de segle fan possible que dirigeixi la nació encara més poderosa del planeta un home fastigós, per motius ètics i estètics. Davant de tanta vulgaritat, no em sorprèn que el filòsof Ferran Sàez confessi en el seu recent breviari Estranya forma de vida que s’hauria estimat més viure en una altra època, per exemple entre 1650 i 1750, encara que llavors als hiverns devia fer bastant més fred a les cases, fins i tot als palaus. I ara què? Res, posar bona cara al mal temps i atrinxerar-nos vora una estufa amb els nostres llibres, discos i amics més o menys íntims preferits, per seguir tocant el violí mentre naufraga el món tal com l’hem conegut, igual que els músics del Titanic.