Trump segons Macià

Dijous de la setmana passada, a la Biblioteca Pública de Lleida i en el marc del cicle Els 10 de..., conduït per Anna Sàez, el professor i poeta Xavier Macià va oferir una autèntica lliçó magistral, no només abordant el món de les lletres sinó el món del món, per dir-ho d’alguna forma, fins al punt que, en algun tram de la seva brillant dissertació, més que no un escriptor semblava un filòsof. En un moment donat va gosar fins i tot apuntar una explicació literària de l’èxit electoral de Trump. A aquest efecte es va remuntar fins a L’Odissea, un dels llibres que havia escollit entre els seus deu preferits, que per cert va recomanar tant en la traducció en vers de Carles Riba com en la recent versió en prosa de J. F. Mira, bastant més accessible. El gran Homer –vull dir ara el bard grec, no pas el pare de Bart Simpson– va reflectir les peripècies d’uns homes marcats per un destí contra el qual no es podien revoltar, determinat pels capricis dels déus, que des del cim de l’Olimp en regien l’existència com si es tractés de simples titelles. Molts segles després va aparèixer Shakespeare, de qui Macià recomana especialment La tempestat, i a partir de les obres del dramaturg anglès la conducta humana no s’entenia ja preestablerta per designi diví sinó fruit de la lliure voluntat de cadascun dels mortals, de manera que s’introduïa la distinció entre moral i immoral a l’hora de judicar-la. Finalment, el Shakespeare dels nostres dies, que segons l’amic Xavier és Woody Allen, ha anat una passa més enllà, tal com es fa palès sobretot a la pel·lícula Match point, pel seu gust la millor del cineasta, i les idees de moralitat i immoralitat es veien relegades pel triomf contemporani de l’amoralitat, en el sentit que ha deixat d’importar l’ètica de les persones i dels seus actes, i hores d’ara tot sembla permès, el cas és sortir-se amb la seva, sense escrúpols ni manies. Només en aquest context d’absoluta laxitud respecte de tota mena de valors, que incita a tirar pel dret amb independència de consciències i conseqüències, s’explica l’elecció d’un personatge com Trump o el d’altres polítics més pròxims a nosaltres igualment tacats per la corrupció, la hipocresia, el cinisme i la falta d’uns mínims principis ètics. Tan amorals com tots aquells que, sabent-ho o almenys intuint-ho, els voten i es queden tan amples. Avall, que fa baixada.