Ni amor ni amistat

Feia temps que no veia en un cinema tantes cares de satisfacció entre els espectadors com al final d’Amor y amistad, deliciosa pel·lícula basada en Lady Susan, una novel·leta primerenca de Jane Austen que en la seva recent adaptació a la pantalla ha adoptat per títol un enunciat copulatiu semblant al d’altres obres de la mateixa autora com Orgull i prejudici o Seny i sensibilitat, si bé potser en aquest cas resulta una mica massa genèric i inexacte, perquè li hauria escaigut més alguna cosa com Astúcia i feminitat. La cinta relata un exemple pràctic d’aquesta freqüent juxtaposició: les armes de dona de la protagonista, encarnada per una guapa Kate Beckinsale que broda el seu paper de vídua desconsolada a la recerca d’un bon partit per tornar-se a casar, abusant de la confiança i la generositat de la família o els amics, pertanyents tots ells a la petita aristocràcia rural de la Gran Bretanya de les acaballes del XVIII. El resultat és una comèdia lleugera –per dir-ho a la manera d’Eduardo Mendoza, flamant premi Cervantes– que captiva per l’agudesa de la trama, la bellesa dels paisatges exteriors i interiors (uns i altres rodats a Irlanda), l’autenticitat de la roba i dels paraments domèstics, l’humor subtil que impregna diàlegs i situacions, així com una banda sonora extraordinària, encadenant sense parar peces de Purcell, Vivaldi, Händel, Charpentier, Mozart, Beethoven, etcètera. Només per la música ja ha valgut de sobres la pena pagar els tres euros de l’entrada a la sessió matinal del Funatic.

De tornada a casa, a migdia, com que no tinc res millor a fer en tota la llarga tarda de diumenge, em miro tres treballs seguits de la Marilyn Monroe que passen per 13TV, just després de retransmetre la benedicció papal des del Vaticà. Los caballeros las prefieren rubias, La tentación vive arriba i Cómo casarse con un millonario. El tema comú, els personatges i els diàlegs de tots tres films podrien intercanviar-se amb els del que he vist al matí, malgrat els gairebé dos segles transcorreguts entremig. Ells, uns carallots esclaus de la bragueta. Elles, totes càlcul i murrieria, hàbils caçadores de fortunes sense escrúpols, que es deleixen pels diamants, els millors amics d’una noia. Tal com alliçona Lauren Bacall en una escena del tercer, en qüestions amoroses, a una dona li convé pensar més amb el cervell que no amb el cor.