Qui s’ha menjat la truita?

Tornem a la truita, a risc que ens pugi el colesterol, tot i que no totes les truites són d’ous, perquè existeix la truita amb trampa a què em referia dies enrere, equiparable en política a un referèndum acordat amb el govern espanyol de torn: una pura il·lusió de l’esperit, que diria l’escèptic empordanès de la boina. Algú ens acaba de recordar que la impossibilitat de fer una truita sense trencar els ous va ser manifestada també en públic per la senyora Sáenz de Santamaría, l’any 2013, sense que cap jutge la cridés a declarar per aclarir el significat metafòric de la frase, tal com ha succeït amb aquell regidor de Vic. Per una carta al diari Ara m’assabento que “On ne saurait faire d’omelette sans casser des oeufs” era una de les sentències més repetides per un contrarevolucionari francès del XVIII, Charette de La Contrie. Jo mateix confesso haver-la escrit més d’un cop aquí mateix, en català, naturalment, en el mateix context i sentit que l’edil vigatà (això és una auto-delació que em podria conduir també davant d’un tribunal, circumstància que no seria d’estranyar tal com van les coses en aquest regne d’Espanya amb una democràcia cada cop més prima i tan fràgil ja com una closca d’ou). Però no ens posem tràgics, que fa fred. La polèmica filològico-gastronòmica suscitada per la insòlita decisió d’un jutge d’un jutjat que no sé si menja fetge d’un penjat o truita amb carxofa em fa venir al cap la sonsònia aquella que canten o cantaven (fa molts anys que no els veig passar) els armats de la Congregació dels Dolors a les processons de Lleida: “Tu que t’has menjat la truita sense pa”. Hi ha una versió més llarga i gore de la surrealista tornada de què se serveixen o servien aquells homes disfressats de romans per memoritzar el compàs de la marxa: “Tu que t’has menjat la truita i no me n’has donat, te mataré, te trinxaré i te mastegaré”. La violència implícita del missatge és tan evident que en aquest cas sí que s’escauria que el magistrat demanés explicacions als nostres armats, però no crec que ho faci, precisament perquè van armats. Mentrestant, tenim alguns dels catalans, com ara els cupaires, partidaris de disposar d’una truita pròpia (o que giri, per emprar una altra expressió col·loquial truitera), entossudits absurdament a discutir com caldria repartir-la, fins i tot abans de posar els ous a la paella.