La la land, Musicland

Hi ha optimistes de mena que han volgut veure en la darrera seqüència de la pel·lícula La la land allò que s’ha convingut a anomenar un final obert. Acabaran junts, els dos protagonistes? Bé, sense l’ànim de fer ara allò que s’ha convingut a anomenar un espòiler, jo diria que la llarga mirada que s’adrecen quan ella surt del club de jazz on ell està tocant expressa només –i no és poca cosa– la satisfacció pel fet d’haver compartit un període de felicitat, allò que en castellà s’ha convingut a designar amb l’expressió popular, tan adient en un musical coreogràfic com el glossat, “que nos quiten lo bailado”.

Allò que vam ballar i que ningú no ens pot prendre –i no parlo ara a títol personal, sinó més aviat generacional, perquè un servidor no s’hi va veure mai amb cor, de saltar a la pista–, en la nostra joventut que ja va quedant tan enrere, molts fills dels pobles de la plana urgellenca que hem tramuntat de fa poc o ja de fa bastant la carena dels cinquanta, van ser els ritmes punxats pels discjòqueis del Musicland, el mític local d’aquella avinguda de la Generalitat de Mollerussa que em porta tants bons records, no pas tots vinculats al referit establiment de lleure vespertí i nocturn, que acaben d’enderrocar per construir en el solar resultant la seu d’un agrupament escolta. Bé, serà tota una altra classe d’educació sentimental, la que hi trobaran nois i noies, però no pas incompatible amb la primera. Jo mateix vaig dedicar-me uns quants anys, dels setze als vint, a l’escoltisme actiu, en un cau que teníem a l’abandonat convent de les dominiques d’Arbeca, amb funcions també de cèl·lula política clandestina, sense per això deixar de freqüentar discoteques.

Tot i que en una època de la meva vida acudia religiosament al Musicland cada divendres a la nit i que, per desgràcia, no hi vaig fer mai res de profit, en cap sentit, igual que em passa amb el Big Ben, on anàvem els dissabtes a la mateixa hora i els diumenges a la tarda –era un no parar–, rememoro amb nostàlgia aquell temps perdut (perdut en la doble accepció del terme, tant de bo m’hagués quedat a casa llegint). Tanco els ulls i encara em veig contemplant des de la barra, amb enveja poc dissimulada, les parelles que ballaven ben agafades un lent a la pista del mig, mentre sonava, posem per cas, la veu melosa de Julio Iglesias: “Hey, no vayas presumiendo por ahí...”.