La bellesa més clara

Divendres passat no, l’altre, la portada d’aquest rotatiu s’engalanava amb la fotografia d’uns fruiters florits a Seròs. Podia haver-hi sortit, atenent l’actualitat, alguna imatge de les celebracions espontànies de l’èpica remuntada de la vigília al Camp Nou o bé del tenor Montull cantant –no pas al Palau de la Música sinó al jutjat– l’ària del Quatre per cent de la coneguda òpera Qui s’han cregut qui som, nosaltres? (guaita, al final els malpensats veurem confirmades les nostres sospites). Però els responsables de tancament de la casa van optar, amb bon criteri, per la referida estesa de presseguers en flor, que feia pensar en una vànova evanescent de pètals d’un lila tènue, molt tendre i líric, amb un succint peu de foto explicant que la floració de la fruita de pinyol tornava a produir-se enguany en dates normals, després de l’avançament al febrer en un 2016 atípic.

No era la primera notícia sobre una matèria tan poètica, però amb repercussions pràctiques importants en l’economia agrària d’aquestes comarques, publicada darrerament pel diari. El 17 de febrer, il·lustrada per una bonica instantània d’Edgar Aldana en un camp d’Ivars d’Urgell, apareixia un text a tres columnes amb el titular següent: “Els ametllers comencen a florir, un mes més tard que el 2016 per la boira”. És tradició a la premsa britànica donar compte del primer cant del cucut, anunci de l’arribada de la primavera. I a aquestes altures de l’any tinc sovint present, senyal que aquesta mena d’informacions que encomanen al lector una plàcida sensació consuetudinària no són cosa de fa quatre dies, una nota breu publicada a L’Escut, quinzenal arbequí “defensor de tota sana ideologia”, el 28 de febrer del 1926, que em té el cor robat: “Fa un goig que dona bo de veure la florida d’ametllerars del nostre terme” [sic.]. Transcorregudes nou dècades, ho constato altre cop, conduint entremig de secans justament cap a Arbeca, mentre escolto una peça del disc Contra la mort, de Pere Rovira i la seva filla Emília –ell recitant, ella al piano–, titulat Els ametllers, en què el poeta lloa aquests arbres que cada hivern ens regalen “la bellesa més clara” d’unes flors que són com “neu perfumada” i protagonitzen el miracle de convertir-se en ametlles. Perquè els miracles existeixen, tal com vam poder constatar el passat dimecres 8 gràcies a l’increïble 6-1 del Barça al PSG.