Tres vegades vint

L

’últim dia d’hivern –o bé, millor, el primer de primavera–, s’escau que faig anys. Motiu de tristesa o alegria, a aquestes altures? Segons com es vegi el vas, si ja mig ple o encara mig buit. Una mica més ple de la meitat, em temo. El meu darrer aniversari amb un cinc al davant. D’aquí a dotze mesos travessaré, si encara visc, la delicada i compromesa i segons com perillosa frontera o barrera o segons com trinxera dels seixanta. Sí, ja sé que no els aparento –gràcies–, sobretot a la foto d’aquí al damunt, que el Leo Delshams em va tirar fa ja gairebé una dècada però que em resisteixo a actualitzar, no tant per coqueteria o peresa com per la por a encarar-me a la cara, vull dir a la cara que ara tinc. També perquè sortir-hi amb corbata, en aquesta època d’informalitats, no només indumentàries, em fa l’efecte d’anar contracorrent, cosa que em perd. En fi, seixanta són bastants. Tres vegades vint, que ja trobava que eren molts quan vaig complir-los. Fins no fa gaire, a una persona que assolia aquesta fita ja se la considerava gran, deliciós eufemisme per no dir vella. Deixem-ho en madura, per bé que encara estigui una mica verda, tal com avui dia ens acostuma a passar a tants, sobretot homes. La meva mare va morir a l’edat per on passo ara i la veia com una dona amb la vida enllestida, completa. Ja no parlo de les padrines o una repadrina que encara vaig conèixer, vestides sempre de fosc i que semblaven ancianes poc després d’acabar de criar. Els nous temps juguen a favor nostre, en aquest aspecte, malgrat les exigències d’una pressió ambiental que ens força a intentar semblar joves eternament. Tot amb tot, enfilar-se fins a aquest esglaó en l’escala de la pròpia existència presenta algun avantatge, sempre que encara et rutllin el cos i el cap. Envellir és fer-te càrrec dels teus límits, proclama un vers del nou poemari Aigua, ànima, de Josep Borrell. Això al principi pot provocar recança o frustració, però a la llarga un gran alleujament. Saps que allò que no hagis pogut fer fins ara probablement ja no ho faràs. Veure’s de cop sense l’obligació de no haver de demostrar res ni a tu mateix ni als altres t’estalvia l’esforç d’anar-te trencant les banyes pel món. A part, tal com em feia notar l’altre dia, parlant del tema, un Francesc Fabregat de Bellvís, de natural optimista: “pel poc que ens queda ja no ens poden fotre de gaire”.