Segueu arran!

El filòsof Ferran Sàez em va explicar que, poc abans de morir, el seu padrí de la Granja d’Escarp va voler pujar al cim del Montmaneu en una espècie d’ascensió ritual amb aires de comiat definitiu. Un cop a dalt, després de contemplar llarga estona en silenci l’extens panorama, l’ancià es va disposar a pronunciar unes paraules. Els familiars presents esperaven alguna sentència solemne, a tall de balanç resumit de tota una vida, una frase digna de ser recordada durant anys i transmesa de generació en generació. Però el que l’home va dir, assenyalant amb un braç que componia una imatge quasi bíblica els camps estesos a un costat i a l’altre del turó, va ser només: “Això és ordi, allò és blat”.

Carles Puigdemont va visitar per Pasqua un poblet de l’Empordà i, commogut per la visió dels sembrats ufanosos dels voltants, va escriure el tuit següent: “Hem passat el dia a Canapost. Hi he vist com creix el blat. El seu verd d’avui no ens confon: estarà a punt quan arribi el temps de sega”. El Molt Honorable il·lustrava amb una fotografia el breu text de contingut agrari amb un rerefons polític, lligant-lo al simbolisme de la lletra de l’himne nacional, encarnat en uns professionals de la falç que, igual com feien caure espigues d’or, quan convenia segaven cadenes.

Un veí del Lluçanès va llegir el missatge i va replicar-lo amb una correcció respecte del cereal que apareixia a la foto, que no era blat sinó ordi, però sense fer sang: “Tu preocupa’t del referèndum i els pagesos ja ens cuidarem d’alimentar el nou país”. I, en efecte, que un president de la Generalitat periodista d’ofici i fill de pastissers, no pas d’agricultors, confongui l’ordi amb el blat no hauria de ser motiu de preocupació. Crec que com a mínim nou de cada deu compatriotes caurien en el mateix error.

Causalment, aquell mateix diumenge, un servidor treia al Lectura un article sobre l’espectacle actual dels sembrats segarrencs en què apuntava, sense cap ànim de pontificar, unes claus per poder distingir entre ordi i blat: “El primer més clar i esgrogueït, i en general més abundant, perquè creix a quasi tot arreu. El segon més intens en la seva verdor, que agafa tons entre gris i blau, les tiges més dretes, més escàs per més delicat: el blat és molt senyor”. Potser els polítics catalans haurien de llegir més premsa comarcal. Bé, llegir premsa. Bé, llegir.