Macarrons i bicicletes

La interessant, exhaustiva i documentadíssima biografia de Maria Mercè Marçal a càrrec de Lluïsa Julià, que en determinats capítols em sumeix en la nostàlgia per aquells temps d’idealisme una mica ingenu que van constituir per a mi una veritable educació sentimental (i en el pecat he portat la penitència), m’ha fet recordar alguna anècdota com la del dia en què amb la biografiada vam compartir un dinar frugal i un viatge accidentat.

Devia ser cap a 1976 o 1977, als meus divuit o dinou, quan estudiava a Barcelona i militava al PSAN, el partit marxista i independentista on vaig coincidir amb aquella noia bella, culta, espavilada i dolça –com a mínim eren dolços els seus trets facials, el seu parlar suau que no dissimulava l’accent ponentí, el seu tracte afable i un somriure tan melangiós com els seus ulls–, que ens tenia a tots mig enamoriscats, tot i que jo era sis anys més jove que ella.

Em va dir que aquell divendres anava a Ivars i que podia acompanyar-me amb el seu cotxe fins a Arbeca. Encantat de la vida, és clar. Passaria a recollir-me pel meu pis del carrer París, on aprofitaríem per dinar. Fent bo el feminisme que defensava, vam intercanviar els papers tradicionals: jo cuinaria i ella conduiria. Bé, això de cuinar... Em vaig atrevir amb uns macarrons. No crec que fossin cap requisit però ens els vam acabar. A continuació empreníem el viatge amb un vehicle una mica atrotinat que, si no em falla la memòria, era un Renault 14.

Tan atrotinat que prop d’Igualada es va espatllar i ens vam haver d’estar esperant unes quantes hores en un bar de carretera que un mecànic el reparés. Arribàvem al poble negra nit. I en tota l’estona no va parar de parlar de política, un tema que en aquella època la tenia absorbida, encara que a mi m’hauria agradat fer-ho d’altres qüestions, com per exemple de literatura, tenint en compte que ja era una poetessa premiada, però no hi havia manera de treure-la de la revolució i l’alliberament nacional que aleshores vèiem a tocar.

Anys després tornaríem a coincidir breument tres o quatre vegades, però semblava com si quasi no em reconegués. Suposo que li havia canviat el caràcter i en algun llibre seu es podia llegir que “una dona sense un home és com un peix sense bicicleta”. L’últim cop que la vaig saludar em va fer sentir una mica com si en comptes de dues cames tingués dues rodes.