La puresa del marbre

Josep Huguet, que va ser conseller en aquell tripartit amb mala premsa però sense ni un cas de corrupció en set anys de govern i que tantes iniciatives turístiques va promoure a les nostres comarques de la muntanya i la plana, a diferència dels seus successors en el càrrec, continua mantenint el costum d’acostar-se sovint des del seu domicili manresà a aquests paratges ponentins, atret pels nombrosos atractius patrimonials i paisatgístics. Amb una quinzena d’amics, aquest passat cap de setmana van recórrer alguns indrets de les Garrigues i l’Urgell, com els Vilars d’Arbeca, l’Espai Macià de les Borges o els castells de Maldà, Ciutadilla i Verdú. El diumenge em vaig afegir al grup en la visita al convent de Sant Bartomeu i l’església de Bellpuig. A la nau d’aquest temple, el mausoleu renaixentista de Ramon Folch de Cardona, virrei de Nàpols i Sicília, va constituir la cirereta del pastís. L’exhaustiva explicació de més d’una hora, a càrrec de la guia, Anna Llansó, professora en un institut de Badalona i bellpuigenca consort, detallant el context històric i l’extraordinària vàlua artística del monument, ens va satisfer tant que trobo de justícia deixar-ne constància, a tall de reconeixement d’una feina lloable i de recomanació a possibles interessats. Una autèntica lliçó magistral per tan sols 1,5 euros per persona, que és l’import del referit servei cada dissabte o diumenge entre 10 i 12 del matí, amb sortida des de l’oficina d’informació ubicada en una casa de la plaça Sant Roc on va viure principis del segle XX el folklorista Valeri Serra i Boldú, vora la també recomanable pastisseria La Perla.

El mausoleu, sens dubte el més destacat de Catalunya en el seu estil, esculpit en cinquanta-cinc tones de marbre de Carrara, presenta a la part baixa quatre angelets a qui algun capellà morigerat va amputar la titoleta, convençut que la presència dels marmoris penjolls contravenia la pressuposada asexualitat d’aquests éssers celestials. I encara rai que l’home no va fer cas, potser per falta de gosadia, d’unes reflexions del cronista Pau Pifarre en un llibre de 1884 en què lamentava les “imágenes lascivas” de les popes a l’aire de dues sirenes que sostenen la tomba del virrei i que “muy mal se avienen con la santidad del templo y la majestuosidad de semejante obra”, a part de distreure l’atenció dels feligresos durant les misses.