El gall de la passió

Confesso haver seguit les primàries del PSOE amb idèntics interès i apassionament que el festival d’Eurovisió, és a dir ni poc ni gens. Posats a triar, preferiria la victòria de Pedro Sánchez, que em sembla una mica més presentable que els altres dos candidats, el denominador comú dels quals diria que és una intel·ligència tan justeta com el seu bagatge cultural i un currículum professional limitat a l’activitat política, per tant grimpaires sense ofici ni benefici fora del partit o de les administracions públiques, acostumats a obrir-se pas a cops de colze i punyalades per l’esquena.

I consti que el fet de professar tan escassa simpatia per Susana Díaz no es deu a la seva condició de dona i andalusa. Confio que sostenir que la senyora no em cau bé per allò que diu i per com ho diu, amb tendència a la demagògia anticatalana, no em converteixi als ulls dels moderns inquisidors de la correcció política en masclista i xenòfob, acusacions formulades darrerament amb massa lleugeresa i frivolitat.

Pel que fa al certamen eurovisiu celebrat dissabte a Kíev, tan sols n’he sabut que Espanya hi va aconseguir un gloriós últim lloc i que aquesta proesa ha desencadenat un rebombori a les xarxes socials (que tinc el bon costum de no mirar, per falta de temps i de curiositat, així com per raons de salut mental), en forma de lamentable crucifixió del representant de TVE, un xicot de Sabadell que cantava en anglès (traïció que fins i tot els reials acadèmics de la lengua han denunciat, i encara rai que no ho feia en català) i que va deixar anar un gall que l’ha convertit en blanc de befes i retrets, a més de concitar les fúries patriòtiques, com si el ridícul protagonitzat fos una reedició del naufragi de l’Armada Invencible o la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar.

Bastants s’ho han pres molt a pit però jo quasi que me n’alegro, perquè ja està bé que algun imprevist els faci abaixar els fums de tant en tant i els torni a posar al lloc que els correspon en l’anomenat concert de les nacions, mai millor dit això de concert tractant-se d’un concurs de vocalistes pop d’àmbit continental, encara que sigui musicalment fluixet i estèticament un xou xaró propi de freaks (i sí, admeto que opino encegat per l’enveja, perquè ja m’agradaria que, a risc de fer-hi un trist paper, Catalunya hi pogués participar en nom propi ben aviat).