El color de les passions

Parlava dijous del nou Seat Ateca, presentat en públic al Saló de l’Automòbil de Barcelona de l’any passat en un original color carabassa, tot i que el model del llançament comercial va ser blanc com la llet, una tonalitat bàsica que semblava passada de moda però que els darrers temps torna a ser habitual en el parc automobilístic de casa nostra, perquè si bé no desvetlla grans passions estètiques tampoc no cansa com determinades estridències cromàtiques molt vistoses als catàlegs o als espots televisius (i com algunes de fosques tipus blau marí o l’antracita, d’altra banda tan elegants, però també tan poc sofertes a la brutícia i no gaire visibles sobre l’asfalt: diuen que els vehicles més segurs són els taronja, perquè a la carretera es veuen de lluny). Al web de Seat s’informa que l’Ateca s’ofereix en vuit acabats pictòrics, literalment “un color para cada estado de ánimo”. Em pregunto a quin estat d’ànim deu correspondre el blanc. I a quin el carabassa. Això del color del cotxe no és una qüestió irrellevant. Algunes asseguradores la tenen en compte a l’hora d’establir l’import de les quotes. No sé si és una llegenda urbana que els propietaris de turismes vermells s’han de rascar una mica més la butxaca, perquè se’ls pressuposa més intrepidesa al volant. Un prejudici com un altre, perquè conec uns quants conductors que circulen embolcallats en carrosseries àtones com ara crema, vainilla o perla que no són precisament exemples de prudència. Quan vaig comprar un Honda CR-V fa un parell d’anys, se’m va presentar un dilema que em va tenir unes quantes nits insomne (potser exagero i només van ser una o dues). A igualtat de preu, podia triar entre un “gris Alaska” i un “rojo pasión”. Aquesta segona referència exercia en mi una atracció poderosa, per les evocacions suscitades i les possibilitats suggerides. Després d’intenses reflexions, es va imposar el seny. Considerant que ja no tenia l’edat ni l’estat d’ànim per a gaires apassionaments, vaig optar per la freda i pràctica discreció boreal, que no requereix tantes visites al túnel de rentat ni al planxista, perquè les petites rascades es dissimulen prou bé amb un simple retolador permanent platejat, però he de confessar que me’n va quedar una certa recança, com la d’una altra vida més excitant que podia haver viscut i que pel meu esperit pusil·lànime no viuré mai.