L'hora de la veritat

El patriotisme espanyol va rebre la setmana passada dos cops forts, d’un dels quals ja s’ha pogut refer i de l’altre espero que no: Manolo el del bombo perdia el seu bombo i s’anunciaven data & pregunta d’un referèndum d’autodeterminació que si el temps i l’autoritat ho permeten (que almenys aquesta segona no només no ho permetrà sinó que tractarà d’impedir-ho amb totes les seves forces, que no són poques ni negligibles, ni incruentes si convé) se celebrarà el pròxim 1 d’octubre, Santa Teresa de Jesús, la del braç incorrupte, ai, ai, ai, intueixo que un dia festiu al calendari oficial català a partir de l’any vinent.

Per recuperar el bombo del Manolo, aquell incansable animador percussionista de la selecció espanyola de futbol, va haver d’intervenir la infanteria de marina. Confio que no se’ls acudeixi de recórrer també a l’exèrcit per resoldre l’altra qüestió, encara que amb aquesta gent no es pot descartar mai res, tal com demostra la història de forma reiterada: ho porten a la sang i ja fa mesos que preparen el terreny per justificar-ho, si cal, propagant teories absurdes com la de l’existència d’una pretesa dictadura a Catalunya –actual o futura– o d’un suposat cop d’estat.

Un cop d’estat molt singular, emprant urnes i paperetes de vot i no pas tancs i fusells, com acostumaven a donar-se fins ara els cops d’estat, però ja se sap que Spain is different, oi Manolo? Amb l’anunci de la data i la pregunta ens situem en el llindar que podríem anomenar, de manera potser emfàtica però certa, l’hora de la veritat.

També l’hora dels valents. Dels valents de debò, no aquells que afirma representar García Albiol. Valents, si de cas, tots els que per causa dels seus ideals poden ser inhabilitats, arruïnats a base de multes, tal vegada empresonats, no pas els unionistes que no tenen altra a cosa a perdre que la condició legal d’espanyols (que ja em direu quina gran pèrdua, si us hi pareu a pensar) i això encara podent gaudir probablement de la doble nacionalitat.

Valents amb els jutges, els fiscals, la policia, els militars i tot l’aparell de l’Estat al seu darrere... Així jo també seria molt valent. Un heroi dels nostres temps, com el del títol de la novel·la de Lermontov (ja em disculparan que acabi citant un escriptor rus del XIX i no Manolo el del bombo, cadascú té els referents intel·lectuals, sentimentals i simbòlics que té).