De bronze i raïm

Plusfresc i el celler Clos Pons de l’Albagés acaben de crear un vi blanc, meitat macabeu i meitat chardonnay, lleuger, d’intens aroma afruitat amb un punt de cítric i records florals, que ha sigut batejat amb el nom de Mandoni i completarà l’oferta de l’Indíbil, un negre presentat mesos enrere amb les credencials següents: cupatge de tres parts de syrah i una de garnatxa, jove i fresc, suau i elegant, de to violaci.

Indíbil i Mandoni. Molt bé. La tria nominal respon al compromís de les dues empreses amb Lleida i vol ser un homenatge als seus llegendaris herois que es van rebel·lar contra les forces d’ocupació (romanes, en aquell temps). A l’etiqueta, la silueta –perdonin la rima– de cadascun dels dos guerrers a l’estàtua de l’Arc del Pont. M’agradaria saber com s’ho han fet els dissenyadors per establir quin és l’un i quin és l’altre, perquè no crec que hi hagi cap indici al respecte: trets facials o corporals, estatura, vestimenta (escassa), armament, vull dir llança o falcata.

No sé per quina raó, sempre s’ha considerat Indíbil el més alt i Mandoni el més baix, si bé amb no gaire diferència. Deu ser perquè se’ls té per germans i Indíbil seria el primogènit, però no sempre els fills grans resulten amb el pas dels anys els de major alçada. O potser perquè el suposat hereu sembla apuntar un pas endavant –ara que tants polítics fan passos en aquella direcció o bé al costat o enrere–, mentre que el cabaler resta en un discret segon pla.

Tot això al capdavall no té cap importància, quant a rigor històric, perquè els dos personatges esculpits en bronze per Medard Sanmartí el 1881 i col·locats al seu actual emplaçament el 1948 no són qui representen ser sinó els cabdills bètics Indortes i Istolaci. És clar que tampoc no cal que ens posem tan tiquismiquis, que dirien a Sevilla. En realitat, s’ignora la naturalesa de la relació entre Indíbil i Mandoni.

Molts han suposat, en efecte, que es tractava de germans, però d’altres sostenen que eren cunyats o simplement amics i residents a Ilergècia. Ves que no fossin això que avui dia s’anomena parella de fet, víctimes de l’absència d’una figura paterna, segons el bisbe Novell.

Observant amb atenció el seu posat damunt la peanya, mig de toreros i mig de pinxos de platja o gimnàs, a banda de la manera tan afectuosa d’agafar-se per la cintura, gosaria dir que no es pot descartar res.