Ad maiorem Dei gloriam

A

lgunes cupaires barcelonines –ja que als homes d’aquell partit els agrada referir-se a ells mateixos en femení, per més ridícul que ens pugui semblar no els traurem el gust– han reclamat d’expropiar la catedral de Barcelona i habilitar-hi una escola d’arts escèniques o un economat. Encara rai que no han proposat de convertir-la en mesquita, atenent la preferència que determinada extrema esquerra demostra envers l’islam en relació amb el cristianisme, sense saber que estan jugant amb foc: tal faràs, tal trobaràs, que diu l’Eclesiastés (i si no ho diu, ho hauria de dir).

La idea de l’economat la trobo magnífica, a banda de revolucionària, a condició que el projecte no acabés derivant en uns burgesos magatzems tipus Corte Inglés, que podrien adoptar el nom, naturalment en castellà, que sempre fa més modern, de Corte Celestial, prenent en consideració els usos fins al moment d’aquella gran superfície religiosa esdevinguda gran superfície comercial, on un Jesucrist reencarnat per a l’ocasió es faria un altre tip d’expulsar mercaders del temple. Amb l’al·licient que tal vegada s’hi vendrien hòsties sense gluten, ara que el Vaticà les acaba de declarar no vàlides per a la funció eucarística, igual que el vi barrejat amb d’altres líquids, ni tan sols amb gasosa, no fos cas que a algun sacerdot se li acudís de celebrar amb el calze ple de sangria.

Seria la botiga amb la façana més vistosa de la ciutat. Una façana neogòtica, construïda entre 1887 i 1898, i sufragada de la seva butxaca per Manuel Girona i els seus fills, tal com ens recorda la historiadora Lluïsa Pla al llibre Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX, editat per Pagès en català i ara per Milenio en castellà, a partir de la seva tesi doctoral. La doctora Pla, que ha portat a terme una feina exhaustiva de recerca, calcula en més d’un milió de pessetes de l’època, tot un dineral, la donació a aquest efecte per part dels membres d’una nissaga sorgida de Tàrrega, on es dedicaven al comerç de teixits, i que en només tres generacions va arribar a ser la més rica i influent de Catalunya. Manuel Girona va justificar la seva generositat “a la major glòria de Déu” i en agraïment als dons rebuts, en especial una vida llarga i profitosa.

Si arriba a saber que estaven destinats a embellir l’entrada d’un futur economat, potser els hauria invertit en una altra cosa.