A la ciutat vermella

Obert dilluns finalment –prou que ha costat– l’enllaç de sis quilòmetres, sis, de la variant de Lleida amb el tram preexistent d’A-14 fins a Almenar, una mínima part del que hauria de ser l’autovia a l’Aran però que de moment, i em temo que per bastant temps, no passarà del Segrià.

I encara gràcies, perquè el càstig que un estat espanyol ressentit i venjatiu ens aplicarà als pobres catalans, si tot això del referèndum fa figa, pot suposar una restricció absoluta d’inversions públiques al nostre país (que, ben pensat, tampoc no es notarà gaire la diferència amb els darrers anys... vull dir els darrers tres-cents anys).

Ja vaig manifestar aquí dies enrere la il·lusió que em va fer entrellucar, blanc sobre blau, a través dels plàstics negres que encara tapaven les lletres, el nom de Tolosa, si bé en francès i no en occità, als rètols que assenyalen les sortides de la ronda de circumval·lació cap a la nova ruta: Alfarràs-Vielha-Toulouse. Sí que és cert que fins a l’anomenada ciutat vermella –o rosa, pel color dels maons amb què estan construïts la major part dels seus edificis– s’ha de conduir 325 quilòmetres durant més de quatre hores, per un trajecte no sempre fàcil ni còmode, amb alguns trossos plens de revolts, però la indicació viària resulta molt suggestiva i temptadora, perquè al final del viatge ens esperen el formidable campanar romànic de la basílica de Sant Serní, les esveltes columnes en forma de palmera del convent dels Jacobins, la vintena de quadres de Pierre Bonnard al preciós palauet renaixentista de l’hôtel d’Assezat, els llibres en llengua d’óc que venen a l’Ostal d’Occitania del casal gòtic de Boisson al carrer Malcosinat, les botigues de roba vintage dels voltants de la catedral de sant Esteve i les sabateries de l’elegant avinguda d’Alsàcia i Lorena, la cassoulet del restaurant Les Arcades de la plaça del Capitoli –i l’harmoniosa plaça del Capitoli–, les boles de cucurutxo esculpides com una flor de la gelateria Amorino d’una de les seves cantonades, la decoració art déco del cafè Le Bibent d’una altra, l’amanida de ruca i parmesà de la pizzeria Pino de la rodona plaça Wilson, les gormanderies de la pastisseria de la placeta Salengro o les vistes al capvespre des del Pont Nou sobre una Garona tan ampla, mansa i majestuosa que no sembla el mateix riu que naix a Montgarri i baixa per Arties o Bossòst.