Pau de Tars, Pau de Ponts

Les autoritats de Malàisia han prohibit la cançó Despacito, per obscena. Aquelles eminències deuen haver entès que tot allò de l’atracció entre el ferro i l’imant té una doble intenció luxuriosa. A l’esmentat país és majoritari l’islam, una religió no tan comprensiva amb les febleses de la carn com alguns pares del cristianisme.

En la seva primera carta als corintis, tot i començar admetent que és bo d’abstenir-se de mantenir relacions sexuals, sant Pau animava els fidels a fer ús del matrimoni, justament per evitar comportaments immorals: “No fos cas que Satanàs us temptés aprofitant-se de la vostra falta de domini”. El mateix fill de la ciutat actualment turca de Tars recomanava de prendre parella estable i oficial, ja que concloïa que “val més casar-se que cremar-se”.

En tot cas, si als morigerats dirigents malaisis el que de debò els escandalitza és la lletra de la referida cançó, i no la seva música, sempre són a temps d’autoritzar l’adaptació que n’ha fet Lo Pau de Ponts, que versa no pas sobre amor físic sinó sobre trànsit rodat, així com el perill que els mossos et multin per excés de velocitat, justificant el títol A poc a poc de la divertida versió, en què el cantant pontsicà pregunta: “On vas tan de pressa si no has d’anar enlloc?”.

La mateixa qüestió que es plantejava Amália Rodrigues a Estranha forma de vida, un dels fados més existencialistes: “Se nâo sabes onde vais, porque teimas em correr”. Per si encara no els coneixen, no em puc estar de recomanar-los de mirar a YouTube els vídeos del Pau de Ponts, un noi de veu agradable, bona entonació, gran sentit de l’humor i una prodigiosa capacitat com a lletrista, servint-se d’expressions populars d’aquestes comarques, com alguna “hòstia santa” que faria tremolar les orelles del citat autor de les epístoles paulines o quan, planyent-se que l’hagi deixat la xicota, confessa que “ja no les tinc totes / s’ha acabat lo tocar popes”.

Potser no li donaran mai el Nobel de Literatura per les seves lletres, com a Bob Dylan, però la veritat és que fan molta gràcia. Per exemple, la que dedica a la bella Arrimadas, la qual criticava dies enrere els líders independentistes amb un injust “que fàcil és anar de màrtir”, quan el cert és que és més fàcil anar de botxí, tal com hi convindria l’al·ludit apòstol dels gentils, decapitat l’any 64 a Roma per ordre de Neró.