Mèrit d'emèrit

Feia temps que no llegia un article tan llagoter amb la reialesa i tan servil –això que la premsa en va plena, també la catalana– com “

La sonrisa del Rey”

, publicat dies enrere per Marisa Xandri, diputada lleidatana del PP, en què relatava un episodi passat per aigua a l’acadèmia de Talarn, durant l’acte de lliurament de papers als nous sergents, protagonitzat per Felipe VI. Es veu que, de sobte, va començar a ploure i la majoria d’assistents –militars, periodistes i autoritats– van córrer a posar-se a cobert, mentre que el comandant en cap dels exèrcits espanyols aguantava impertèrrit el chaparrón i oferia a la diputada prodinàstica la imatge, imagino que indeleble, “de un hombre que, al ser perfectamente consciente de quién es y de qué representa, no permite que las contingencias que puedan surgir le impidan complir su deber”. Un rei valent. Un rei impermeable, que segons l’autora va donar amb el seu gest una lliçó “sobre qué significa eso que llaman vocación de servicio”. I rematava el ditirambe elogiant la “sonrisa franca y sincera” del xop Borbó –xop per remullat, no per alt– i proferint un sentit “gracias, Majestad”, que al llegir-lo em va posar la pell de gallina. No m’emocionava tant des que vaig escoltar per primer cop una cançó de Rocío Durcal amb què em va fer pensar, per una hídrica i humida associació d’idees, el capteniment heroic glossat per la senyora Xandri: “Lloverá y ya no seré tuya / seré la gata bajo la lluvia / y maullaré por ti.”

Ara, per somriure franc i sincer, el que pot esbossar, fent balanç d’una intensa vida amorosa, el pare de l’actual monarca. El coronel Martínez Inglés treu un llibre en què xifra en 5.000 les “amigues entranyables” de Juan Carlos I, des de Gabriela de Saboya quan tenia 15 anyets fins a la Corinna, passant per noms tan coneguts com Sara Montiel, Nadiuska, Raffaela Carrà, Paloma San Basilio o Bárbara Rey, atretes per l’eròtica del poder i potser per la curiositat de saber si el semen de les testes coronades és blau com la seva sang. Un no parar, amb el detall d’una treva mentre era de lluna de mel amb Sofia. Això de l’emèrit té molt mèrit, perquè entre clau i clau bé havia de fer de rei, ni que fos una estona. Un autèntic plusmarquista, amb un registre superior a les 3.000 amants de Julio Iglesias, si bé només la meitat de les mítiques 10.000 de l’escriptor Georges Simenon.