Història d'una cantonada

Ha tancat la veterana botiga de roba de moda Teixidó, a la confluència dels carrers Major i Cavallers. Hi obriran una òptica.

Es tracta del desè establiment històric a abaixar la persiana el darrer any i mig en un eix comercial que, com ocorre a la majoria de centres urbans d’arreu d’Europa, s’està omplint d’un enfilall de franquícies de cadenes multinacionals idèntic i intercanviable amb el d’altres ciutats, fins al punt que passeges pel rovell de Lleida i sembla que ho fessis, com a mínim atenent als aparadors, pel de Santander, Amiens, Parma, Augsburg o Cracòvia.

La botiga Teixidó datava de 1930 i en el seu estratègic emplaçament hi havia hagut, a l’època dels sarraïns, uns banys públics amb departaments diferenciats per a musulmans, jueus i cristians.

Més tard, quan la creu va substituir en aquests rodals la mitja lluna, s’hi aixecava un palau reial, residència dels monarques a la població juntament amb la de dalt al vell alcàsser de la Suda. I, a la vora mateix, un primer antecedent de negoci del ram del tèxtil, regentat per Joan Baturell, draper que passaria als annals per, tot just arribar d’un llarg viatge, haver assassinat la seva dona al dormitori i, a continuació, a baix a l’estable, el mosso amb qui presumptament s’entenia.

En aquell mateix indret edificarien els pares agustins, cap allà 1778, un convent on es custodiava la relíquia del Sant Cíngol o faixa amb què va ser embolicat el nen Jesús després de nàixer, desapareguda arran de la desamortització de mitjan segle XIX, quan aquella santa casa és adquirida pel consistori i rehabilitada per acollir un teatre públic amb el nom de Principal, malgrat les seves dimensions exigües, i on els espectadors eren sotmesos a requisits de conducta molt estrictes, amb prohibicions inusuals en aquell temps com la de no poder acudir-hi en mànigues de camisa a l’estiu o portant una manta pel fred a l’hivern, mantenir el barret posat tan bon punt s’alçava el teló, fumar o consumir-hi begudes, endur-s’hi criatures de pit que ploressin, escopir o llençar papers des del galliner o pixar-se a la sala.

Malgrat les referides condicions draconianes, s’hi van registrar alguns èxits de taquilla, com a la temporada 1859-1860, gràcies a un sainet costumista amb un títol que avui el faria irrepresentable: Un bofetón y soy dichosa (si no els sap greu, continuaré el pròxim dia).