Història d’una cantonada (2)

Repassava dijous aquí alguns dels precedents arquitectònics de l’edifici cantoner que s’aixeca a l’angle format pels carrers Major i Cavallers, i que acollia fins fa poques setmanes la botiga Teixidó, traslladada de moment a Cappont, potser més endavant a l’avinguda de Blondel. Després d’uns banys àrabs, d’un palau reial i d’un convent agustinià, s’havia construït en aquell lloc tan cèntric un teatre municipal de condicions bastant precàries, on la temporada 1859-1860 s’hi va representar un sainet amb un títol, i em temo que amb un argument, que hores d’ara contravindria els paràmetres més elementals de la correcció política imperant: Un bofetón y soy dichosa. Altres obres escenificades en el referit coliseu amb forma de ferradura i antiquada il·luminació d’encenedors de gas, aquell mateix hivern, van ser ¡Españoles a Marruecos!, Los seminaristas, San Vicente de Paul o los niños expósitos i Santiago y a ellos, entre altres peces dramàtiques que només per l’enunciat ja donen a entendre el pa ideològic més aviat carca dels seus programes habituals. L’any 1876, en aquell teatre anomenat Principal (com devien ser els secundaris?) triomfava el trio de gimnastes Cruch-Ben-Brahim, tot i que el cronista Fausto de la conservadora Revista de Lérida blasmava els mallots tan ajustats dels acròbates dels dos sexes, que en remarcar els seus volums anatòmics d’una forma indecorosa podien resultar ofensius per al públic femení. Una crítica que, com era d’esperar, va contribuir a l’èxit de taquilla en les funcions següents. Al cap de pocs mesos –un càstig diví per tanta indecència?–, aquell diguem-ne equipament cultural, per expressar-ho en termes d’avui dia, cremava pels quatre costats, i en el solar reduït a cendres es bastia el 1881 un hotel, denominat en principi Suís i més tard Nacional, amb un popular cafè a la planta baixa, punt de trobada de la intel·lectualitat local, que comptava amb un saló de billar annex on solien jugar dos equips d’atractives senyoretes, pels quals podien apostar els clients, també els intel·lectuals. Unes partides tan concorregudes que sovint acabaven amb picabaralles tumultuoses i a cops de tacs, per causa de l’aforament limitat de la saleta on intentaven encabir-se tots els espectadors masculins delerosos d’observar les suggestives postures de les jugadores abocades sobre el rectangle verd.