La ciutat buida

Comentant aquí el darrer dia l’exposició del fotògraf nord-americà Duane Michals a la seu de la Fundació Mapfre de Barcelona, oberta fins al 10 de setembre, em vaig deixar a propòsit per a avui –perquè 2.380 caràcters amb espais intercalats donen només per al que donen– alguns aspectes crec que interessants de la seva obra prolífica al llarg de més de mig segle de trajectòria artística, com pugui ser la influència reconeguda sobre el seu treball no pas d’alguns genis de la càmera sinó de pintors admirats com Magritte, Balthus i De Chirico, que amb els anys va tenir l’ocasió de retratar, o bé una sèrie representada a la referida mostra per mitjà d’una vintena d’instantànies sota el títol conjunt d’Empty N.Y., en què es poden veure diversos racons de Nova York desèrtics, sobretot en horari nocturn però no pas en tots els casos, com ara parcs públics, avingudes i places, botigues, bars, barberies, bugaderies, l’interior de vagons de metro o autobusos, sense cap persona a la vista, com si la ciutat acabés de ser abandonada de sobte pels seus habitants arran d’una catàstrofe climàtica o atòmica o bèl·lica o vírica. Observar tots aquells recintes públics sense gent, en una de les urbs més poblades del planeta, provoca una sensació estranya en l’espectador, una inquietud difícil d’explicar i encara més de digerir.

A mi, particularment, aquelles imatges de desolació em van fer pensar en dues cançons que m’emocionen i de tant en tant taral·lejo per conjurar la solitud (o potser més aviat per recrear-m’hi). La primera, el fado Fria claridade que interpretava Amália Rodrigues: “Grande, grande era a cidade, e ninguém me conhecia”. La protagonista camina per una gran ciutat en què no la coneix ningú, enmig de la rara claror d’un dia trist, i de cop descobreix entre la multitud anònima dos ulls bonics, “dois olhos lindos”, que la fan somiar, li desvetllen els sentits i se li revelen com un presagi diví, però de seguida es desperta del somieig i s’adona que la claror que l’envolta és encara “maior e mais fria”. L’altra és Città vuota, que vol dir buida, una versió italiana popularitzada per Mina als seixanta del tema original en anglès It’s a lonely town, de Gene McDaniels. Resumint: els carrers tots plens i una gentada al meu voltant, però la ciutat em sembla buida si tu no tornes. “Torna da me, amor, e non sarà più vuota la città”.