Els damnats de la Terra

No sorprèn ni indigna tant la reacció espanyola, del tot previsible i coherent amb la història, com la d’alguns diaris (els dos de més tirada) i polítics catalans, alguns en teoria d’esquerres, que aproven les mesures repressives d’un estat autoritari, article 155 i empresonaments polítics inclosos. Particularment lamentable, el paper de molts dirigents socialistes i uns quants d’excomunistes o comunistes vergonyants, ara maquillats amb algunes pinzellades d’ecologia i feminisme per dissimular.

S’acompleixen cent anys de la Revolució d’Octubre, que en realitat va esclatar a principis de novembre. Igual com ha ocorregut amb la doctrina cristiana, el comunisme va ser un lloable ideal amb una aplicació a la realitat que ha produït un patiment enorme: terror roig, guerres i invasions, dictadures de dècades, fams i deportacions massives, purgues, detencions arbitràries, execucions, gulags i exilis, censura periodística i artística, milions de morts... En comptes d’engendrar l’home nou promès als manifestos i redimir els “damnats de la Terra” del primer vers de La Internacional, segons la traducció al català de Maria Aurèlia Capmany, amorosint el “pàries de la Terra” d’una primera versió de l’himne en la nostra llengua a càrrec de Maximilià Thous, aquells règims totalitaris van fer aflorar totes les misèries humanes, des del sectarisme a la delació. Delació entre veïns, entre companys de partit, fins i tot entre amics o parents, de vegades entre pares i fills o entre marit i muller.

Fa l’efecte que la delació continua sent una pràctica habitual dels hereus ideològics actuals de Lenin i Stalin, diria que sobretot de Stalin, a jutjar pel gest tan lleig dels Coscubiela, Rabell i companyia el passat 27 d’octubre al Parlament, quan van mostrar a les càmeres la papereta amb el NO a l’adreçar-se cap a l’urna. No ho van fer perquè se sabés, ja que havien anunciat abans el sentit del seu vot, sinó per protegir-se de les probables represàlies judicials, però sent conscients que així estaven delatant els votants del SÍ, a qui posaven d’aquesta manera als peus dels cavalls, vull dir dels fiscals. Sort que Albano-Dante Fachin i un parell de diputats més de Podem van despistar els togats, en negar-se a seguir la penosa consigna. Per això mateix, des de Podemos, els acaben de purgar. “És la lluita darrera, agrupem-nos germans...”