Els presos seran sempre nostres

Cánovas del Castillo va admetre que “es español quien no puede ser otra cosa”. Molts catalans volíem ser una altra cosa, ho hem intentat a les bones i ara tenim una bona colla de representants polítics a la garjola. Tots d’un mateix bàndol, perquè els partidaris de no ser una cosa diferent –i millor, al meu entendre– que la de ciutadans espanyols, per no dir súbdits, categoria més adequada a la realitat en el cas que ens ocupa, mai més adient també el verb ocupar, no corren cap perill d’acabar entre reixes, per molt victimisme que facin. Mentre que a les manifestacions pro 155 un dels crits més freqüents és “Puigdemont a prisión”, no he sentit cap contrari a aquell article cridant “Millo a la presó”, o Albiol, o Arrimadas, o Iceta (per cert, si jo fos socialista, em cauria la cara de vergonya per segons quines companyies: només faltaven els duranistes). Com a màxim, una mala mirada pel carrer o un improperi o la consideració de persona no grata per part d’algun consistori, que tampoc no és cap drama (a un servidor l’hi van declarar un parell de municipis, anys enrere, per haver-me fet massa el graciós aquí mateix, i em va saber greu però no em va canviar la vida). No es tracta ni de lluny de càstigs equiparables al de ser privat de llibertat.

L’altre dia llegia a El Mundo (versió digital gratuïta, crec que mai no tornaré a comprar periòdics de Madrid... i tampoc algun de Barcelona) un reportatge sobre l’estada dels consellers a la presó situada “en un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme”, encara dins la província de Madrid però ja en ple paisatge manxec, descrita com un hotel de luxe, amb assistència mèdica (només caldria!), biblioteca, piscina i sala de televisió (l’autor obviava que només s’hi poden veure els noticiaris de TVE, potser el més greu turment per als nostres interns, en argot penitenciari). Un lector hi afegia el comentari següent: “Alucinante, los policías en un camarote de los hermanos Marx y unos sinvergüenzas que podían haber ocasionado una guerra civil como reyes.” Sí, molt bé, però els 10.000 agents enviats a Catalunya seran condecorats, en atenció a les seves “gestes heroiques”, amb la Real Orden de Caballeros de San Cristóbal, congregació d’origen medieval amb seu a Oriola, vila natal de Miguel Hernández: ai, si el poeta de Viento del pueblo aixequés el cap!