Mirall trencat

Per més que sembli una paradoxa, els cops de porra i els impactes de pilotes de goma de l’1-O van fer mal a aquells a qui va tocar el rebre, però també als que els van donar, disparar, ordenar o justificar. El mateix pel que respecta a l’empresonament dels Jordis i d’alguns consellers o la fugida a Bèlgica d’altres. A primera vista,

l’escapçament

de l’independentisme i l’aplicació del 155 poden ser percebuts com un triomf de qui ho ha instat, així com dels seus cheerleaders periodístics i parlamentaris (anava a escriure palmeros, però cheerleaders fa més modern). Ara bé, aquestes mesures extremes, inaudites en una democràcia homologable, confirmen el fracàs d’Espanya com a projecte nacional.

Després d’uns quants segles de derrotes militars, pèrdua de colònies d’ultramar (encara els queden les peninsulars, confiem que per poc temps), guerres civils, pronunciamientos (el darrer no fa pas tant, l’any 1981, en teoria frustrat) i dictadures més o menys llargues, més o menys sanguinàries, estaven convençuts que, finalment, d’ençà de la mort de Franco (difunt però no pas enterrat del tot, segons s’està fent palès aquestes setmanes), Espanya havia esdevingut aquella “gran nación” que Rajoy i companyia no es trauen de la boca, potser perquè esperen que a força de repetir-ho algú s’ho acabarà creient, començant per ells mateixos. Certs èxits esportius havien contribuït a apuntalar la idea. Veure’s ara, de sobte, reflectits al mirall de la realitat, se’ls fa bastant insuportable, per molt que ho dissimulin. Les referides càrregues policials, la parcialitat d’una justícia poc independent, l’existència de presos i exiliats polítics, les denúncies de la premsa internacional i cada cop més –si bé encara sotto voce– de dirigents d’arreu del món, qüestionen el panorama tan falaguer que dibuixaven. La imatge que els retorna el mirall trencat no els agrada i se’n senten ferits en allò més íntim, que en el seu cas és l’orgull, sens dubte el tret principal del caràcter castellà. I l’orgull ferit explicaria tanta ràbia expressada en articles de diari, tertúlies a ràdios i teles, missatges governamentals, actuacions de les forces d’ordre públic, crits de manifestants, sentències dels jutges i atacs impunes d’una ultradreta desfermada, contra aquells impertinents que els hem posat el mirall al davant, una gosadia que pensen fer-nos pagar cara.