Visca la terra!

Keep calm, agafem aire i preparem-nos per a una nova embranzida. Mentrestant, val la pena aprofitar l’aparent davallada momentània del sidral, arran de la constatació d’un empat que va per llarg (la nostra raó contra la seva força) i un parèntesi breu fins a la campanya per l’elecció de presidenta (Rovira o Arrimadas), a fi d’intentar un cert retorn a la normalitat: lectura que no sigui només de diaris o tuits, programes de ràdio o televisió que no siguin només debats o tertúlies, viatges que no siguin només a Brussel·les, sortides de casa que no siguin només per acudir a manifestacions, assistència a actes culturals, exposicions i museus, conferències, concerts, recitals, teatre, cinema... Al Funàtic projecten una pel·lícula que potser no és cap obra mestra però fa de bon veure... i de bon beure, perquè provoca ganes de destapar una ampolla de vi: Nuestra vida en la Borgoña, en l’original Ce qui nous lie, traduïble com Allò que ens lliga, que sona a lema unionista. Es tracta d’una oda a la terra, d’amor a la terra, i a les arrels en una terra concreta (la rica regió vitivinícola entorn de la ciutat de Beaune), i als bells paisatges ondulats de vinyes infinites, i a la família que les conrea des de fa generacions. Un exercici de reafirmació de la darrerament baquetejada autoestima dels pagesos, que els cada vegada més escassos joves catalans dedicats a aquesta professió farien bé de visionar. Retinc la frase d’un dels personatges: “Quan comences a treballar la terra, sents que et pertany, fins que t’adones que ets tu que pertanys a la terra.”

I malgrat la impressió de prosperitat i benestar d’una pagesia com la francesa que es desprèn del referit llargmetratge, llegia fa poc una informació sobre l’epidèmia de suïcidis entre els agricultors d’aquell país, per causa de la incertesa de futur i la caiguda dels preus. De fet, l’argument del film es basa en els problemes originats en una explotació agrària per les càrregues fiscals derivades d’una herència, que n’amenacen la continuïtat.

Tornant de les vacances d’estiu em va abordar pel carrer un amable xicot de Saidí, que em va suggerir que escrivís unes ratlles sobre la vigent situació dramàtica del sector fructícola. El vertigen d’una actualitat política sense treva que crema les puntes dels dits sobre el teclat no m’ho ha permès encara, però que consti que me’n recordo.