El Segre blau

En el que és ja un ritual per a molts melòmans i d’altres televidents que, sense ser-ho, gaudeixen de la bellesa que entra per les orelles i pels ulls, el concert de Cap d’Any des de la Musikverein de Viena, rutilant de motllures daurades i una bigarrada ornamentació floral (amb el que costen tants poms viuria una família un any sencer... o dos, si bé no pas de nous milionaris xinesos que omplien mitja platea), la filharmònica de la capital austríaca, aquest cop sota la batuta del napolità Riccardo Muti, tota l’estona amb el semblant circumspecte, per contrast amb l’expressivitat facial del veneçolà Gustavo Dudamel que la va dirigir l’any passat i també amb alguna gracieta del locutor de TVE, com ara citar el difunt Chiquito de la Calzada sense venir a tomb, va oferir el repertori habitual de valsos i polkes de la nissaga Strauss, a més d’alguna peça de Czibulka o Suppé, amenitzada la retransmissió amb imatges de ballarins vestits pel dissenyador lleidatà Jordi Roig i d’edificis jugendstil de l’arquitecte Otto Wagner, que feien venir moltes ganes de visitar l’antiga ciutat imperial. Com que Viena cau una mica lluny, l’endemà dimarts anava al Viena, la cafeteria que aviat farà dos anys va obrir a Copa d’Or. Sí, ja sé que no és ben bé igual (encara que per un instant vaig rumiar que potser es tarda el mateix a arribar-hi, quan trobes la rotonda de davant l’Agustí Mestre col·lapsada pel trànsit, cada dos per tres aquests vespres d’aglomeració comercial), però el cas és que també hi havia un petit concert programat, gentilesa de la casa, on posen sempre música clàssica com a fil musical, a càrrec d’un quartet de corda integrat per membres de la Simfònica del Vallès. Tot sopant una coca Porchetta (entrepà tipus xapata amb talls de carn de porc rostida, albergínia, ceba caramel·litzada i formatge scamorza), una cervesa London Pride, unes patates Flandes –en record dels dirigents exiliats en aquell país– i un típic pastisset alemany Stollen, vam poder escoltar uns quants valsets i un parell de nadales com El noi de la mare o Santa nit, per acabar amb l’inevitable El Danubi blau. El local era ple de parelles joves amb nens de vacances i, malgrat l’agradable experiència auditiva i palatal, jo no podia evitar de pensar en els presos polítics que tenen fills petits i que enguany no hauran pogut compartir aquests festes amb ells.